Estirant el fil del Cric

Els funambulistes es mouen per un cable que els manté distants del terra. Zimmermann va donar consistència artística a la primera sessió de Circ i Natura de mitjans d’abril. Aquest diumenge vinent, es prepara la segona oportunitat, amb altres convidats, això sí. Sí que es mantindrà, l’esperit tranquil i de franca harmonia a l’esplanada del Circ Cric però també en els boscos que li donen ombra. Sí, els d’ADEMC ensenyen a trobar similituds entre el circ i la natura: Els troncs no són més que columnes que aguanten el sostre (avui encara mig cobert de fulles però que, en poques setmanes, garantirà una ombra i una frescor similar a l’espontaneïtat del circ). A la Natura, sí, també hi ha artistes: es poden amagar sota de les pedres dels rius i transformar-se amb insectes de precioses ales. Com els espiadimonis. I també hi ha maquillatge natural. Com les fulles de les ortigues (les de flor blanca no piquen!), la sorra humida o el carbó de les carboneres… 

Estirant el fil, estaven també els autors del llibre Funámbulus (Àlex Tovar i Àfrica Fanlo), una preciosa història amb il·lustracions ben etèries, que expliquen alguna cosa  més que una simple història si es vol saber llegir la metàfora d’aquest fil de vida. Es pot fer un artista que passeja per un fil sense caure amb un tap de suro, dues agulles de llana i dos trossos d’escuradents? I tant! Així és la capacitat de crear, tant artesanal i misteriós com el didal i les agulles de cap. La vida pot ser tant espectacular com la del funambulista que proposaven els del Cric, a través del conte o resseguint les actuacions.

Les famílies ocupen sense presses els bancs de les pistes. El Cric, a la tarda, és com un circ a tres pistes perquè mentre es prepara una obra se’n representa una altra a la vela del costat. Si els de En Diciembre tiren de roda cyr i de perxa xinesa, la família de Los Galindos (mai més ben dit) proposen una peça tant íntima com ho permet la seva iurta, com si ens convidessin al menjador de casa seva un diumenge familiar, tant fràgil i tant pur. Tota la comitiva es concentra després en el xou més bèstia i espontani de tots. I és que l’invent de l’any passat li han volgut donar és vida. “A vegades passen coses”, comenta Toti Toronell, encara amb bata, abans de sortir amb la motxilla i aquell encostipat mal curat. El fil de la vida permet que, a voltes, no estigui tant tensat com en el moment d’exhibició matemàtica. I, amb aquesta mena de caiguda, els gags entren o surten per llocs desconeguts. Ara, no desaprofiten pels cagun dena ni els Què béstia ni l’himne “No somos nada” marca Tortell Poltrona. Àlex Tovar i Àfrica Fanlo riuen com els que més. Els papers d’observats a observar s’intercanvien, l’equilibri no decau. 

La canalla està cansada. Demana una dutxa calenta i revisar la motxilla de l’endemà. El fil dels funambulistes continua. L’art de saber aguantar sempre dalt, i de jugar a perdre l’equilibri per descobrir les hipocresies de la vida confirma que, el Cric és el reflex d’un riu viu, ferm però que es deixa enamorar per l’ombra del Montseny. I tot es pot relativitzar. 

Que sigui per molts anys!

No us perdeu poder viure aquesta germanor entre grups que comparteixen ombra, jocs de natura i circ. Es repetirà l’experiència vivencial per a les criatures de l’Apicirc o el viatge tranquil pel bosc,  aquest diumenge, 15 de maig. Sí que es renovaran les actuacions de pista. Tortell Poltrona, per exemple, presentarà Post clàssic. També destaca l’artista francès Noëmi Bouissou, els belgues de Papipol zirkus, l’australiana Amelia Cadwallader o els andalusos de La Güasa amb Móbil (Premi Feten a la direcció 2014). Aquest festival s’allarga fins a superar la revetlla de Sant Joan. Una oportunitat que convé viure-la i difondre-la.