Esbaiola’t 2018

L’Esbaiola’t
és el festival que des de fa 11 anys omple Esterri d’Àneu de teatre
per als nens i nenes de les Valls d’Àneu i de tot el territori
català. Sense pretendre més que divertir a tots públics i que
s’esbaiolin (esbaiolar-se, al Pallars, vol dir divertir-se,
passar-s’ho bé, esbargir-se…) el festival ha aconseguit crear el
seu públic, el seu segell, la seva decoració, els seus
voluntaris… Personalment el definiria com un festival rural. Rural
perquè és petit, perquè tothom es coneix, perquè és proper,
perquè els nens van al seu aire, perquè és un festival petit però
bonic. Només d’entrar a Esterri d’Àneu la gent ja sap que ha
arribat l’Esbaiola’t i és que el carrer Major omple el cel amb
figures lleugeres de colors i la plaça de la Closa s’omple amb un
escenari, unes carpes pels tallers, un sorral gegant que es
transforma en la platgeta del Festival, un carrusel marí anomenat
Nautilus i una colla de firaires amb els seus productes. Per altra
banda un munt de vaques de colors indiquen on és cada espai i quina
és la seva programació. Per tant, també el descriuria com un
festival en colors. Un festival que no deixa espai a l’avorriment, on
els colors s’escampen pels carrers i les places per crear un ambient
festiu.

La
Baldufa i una colla de gent motivada van començar aquest projecte
amb el suport de la capital de les Valls d’Àneu i són els
responsables que l’energia, en 11 anys, encara segueixi com el primer
dia. I és que tot el poble, el seu ajuntament, els seus comerços i
els seus veïns s’han implicat en el Festival per fer-lo tant
autèntic com és ara.

Dijous
19 de juliol a la tarda va començar el festival i els encarregats
d’inaugurar-lo van ser els Pastorets Rock que van marcar la direcció
festiva, d’accent lleidatà i lligada a la terra que tindria el
festival. Fins el diumenge 22, quan va acabar tot plegat, es van
poder veure més de trenta espectacles, repartits en més de vuitanta
funcions, en 11 espais i exhaurint les entrades de la major part de
les representacions. Entre totes les propostes destaquen les
habituals instal·lacions, dos espectacles de La Baldufa recuperats,
la mítica Esperanceta, la carpa del Circ Xic, els Always Drinking,
l’Screen Man, el taller del alumnes de l’Aula de Teatre, el We-Ding
de Los Moñekos, Tittiritriki del Zum-Zum Teatre, alguns espectacles
francesos, finlandesos, de l’estat espanyol i tota mena de tallers.
Una programació molt diversa on tothom va poder trobar la seva
proposta.

A
continuació us deixo amb les mini-crítiques dels espectacles que
vaig poder veure.

Pastorets
Rock, concert inaugural (Salats)

Pastorets
Rock és llibertat, és energia, és bon humor, és optimisme, és
música, és un lligam a la terra, és animació de la que anima molt
i molt bé. El públic dempeus ballant, donant-ho tot, cantant i en
continu moviment. Animació per a tota la família, arrelada a la
terra, potser tan arrelada que no hi ha qui els arrenqui d’allà.

Screen
Man (Teatre de l’Home Dibuixat)

Tian
Gombau desplega tot el seu talent per fabricar aquest caramelet de
tendresa, dolçor, innocència, infància, proximitat i unes gotetes
d’humor. A Screen Man, Teatre de l’home dibuixat ens explica una
història de superació, de perseguir els somnis, de lluitar i tot
plegat a través d’una pantalla (que domina perfectament), un petit
titella (que desperta la sensibilitat) i del mateix Tian, proper,
tranquil i amic.

El
Príncep Feliç (La Baldufa)

Posada
en escena espectacular, treball d’actors genial, història
sensible… Un espectacle excepcional que La Baldufa ja fa anys que
va començar a rodar. El Príncep Feliç és una història que ens
parla de riquesa i pobresa, d’amor i desamor, de vida i mort, de
tristesa i alegria però sobretot de felicitat i infelicitat. Tan
bonic el que expliquen com també com ho expliquen.

Ludere
(Alumnes Aula de Teatre)

Ludere
és la proposta que ens fan els estudiants de l’Aula de Teatre de
Lleida. Reflexionen al voltant de la sentència de La Manada, tornant
a explicar el conte de la Caputxeta, aquesta vegada, amb una manada
de llops. El treball d’assajos, moviment i creació el van realitzar
amb quatre tardes però igualment han aconseguit crear un bon
espectacle que convida a reflexionar entorn el masclisme i les
violacions. És un espectacle pensat per públic jove més que per a
nens petits, fet que va fallar al festival.

SoliloqueS
(La Compagnie Singulière)

Un
espectacle de clown parlat en francès traduït per una persona
qualsevol del públic. Frase a frase. Pot sortir bé? Es pot dir circ
a un espectacle amb pocs (o poquíssims) números de circ? Pots
connectar amb un públic que no parla el teu idioma? Aquest
espectacle simula que és un noi que ha perdut la resta de la
companyia i ha de fer l’espectacle ell sol. I ho han de traduir tot
del francès. Si no entres a la dinàmica humorística i d’interacció
amb el públic, l’espectacle és un autèntic desastre.

Teatre
dels funàmbuls (Circ Xic)

Una
cúpula geodèsica és la carpa de circ que embolica aquest
espectacle de circ clàssic amb pallassos de tota la vida. És aquest
circ d’aplaudiments constants, de riure contínuament, de bromes
previsibles, de gags bons i no tan bons, d’interactuar amb el públic,
de simular risc, de fer una mica de màgia, de fer alguna acrobàcia,
de tocar instruments petits, de no estar d’acord, de penjar coses
per tot arreu, d’acabar com es comença i de riure per combatre-ho
tot. Circ Xic és tot això, tot aquest circ dins una petita cúpula.

La
Granja (Teloncillo Teatre)

De
vegades pot resultar difícil connectar amb els nens més petits i
que estiguin atents a la funció. Aquest espectacle de Teloncillo
Teatro ho aconsegueix perfectament. A través de cançons senzilles
però sinceres explica l’activitat de la granja. Tot plegat amb una
escenografia minimalista i amb música en directe. Els poemes i
cançons en castellà no són cap impediment per a la connexió i
només fallen els pocs intents de parlar en català.

Cirque
déjà vu (La Baldufa)

Humor
i nostàlgia, passat i present, vellesa i joventut, Alzheimer i
amistat, riures i plors, circ i records. Tot això i molt més és el
que trobem al circ que ara fa un munt d’anys La Baldufa va
representar per primer cop. Anselmo i Fausto ja són molt vells però
ni l’Alzheimer d’Anselmo podrà fer malbé la seva amistat i els
seus records de joventut. Molt bonic, molt ben interpretat, amb una
brillant posada en escena. D’aquells espectacles que es recorden
temps.

Moby
Dick (Teatro Gorakada)

De
mariners, de tempestes, de l’obsessió del capità, de balenes, de
vaixells, de tot això va Moby Dick i la companyia basca ho sap. Ben
interpretat, ben escenificat, ben musicat, ben coreografiat, ben
il·luminat… En definitiva, un espectacle complet per a una obra
completa. Gorakada, amb pocs objectes i, sense marxar de com ha de
ser un Moby Dick antic, treballa moltíssim el joc, l’espai i el
moviment per aconseguir crear totes les aventures marineres.

Titiritriki
(Zum-Zum Teatre)

Titiritriki
és una troupe de comediants que ens explica algunes històries de
les terres catalanes. Corrandes, cançons, refranys, dites, llegendes
i altres contes són els protagonistes. Aquests espectacles no són
gran cosa però fan riure, entretenen i fan passar una bona estona.
Amb aquest aire medieval Zum-Zum Teatre fa un espectacle amb un
segell de qualitat molt lleidatà. Lleida! Terra de caragols!

Esperanceta,
de l’expressió a la doctrina (Noemí Busquets)

L’Esperanceta
és el personatge que ha creat Noemí Busquets per burlar-se de tot.
Es descriu com un cabaret pagès 100% pallarès i sense edulcorants.
L’Esperanceta és directa, forta, sincera, xerraire, crítica i no té
pèls a la llengua. Això fa que qualsevol pugui rebre si està entre
el públic però també si no hi és. Aquest any ha parlat
d’educació, d’independència, de justícia, de presó, del català.
En definitiva, d’actualitat. Un personatge que s’adreça als adults
sense tenir en compte els nens ni les sensibilitats de la gent però
que fa riure als grans amb poca-soltades divertides.

El
carrer és nostre (Always Drinking Marxing Band)

Música
enèrgica omple els carrers, les places i els cossos de la gent. Els
músics i l’animador/ballarí/cantant/speaker fan ballar, cantar,
saltar, acotar i divertir al públic de tot el carrer. Provoquen taps
a cada parada i la gent es diverteix unida en un sol i continu
moviment. Només és música, faltarien gags o bromes o escenes però
la gent ja es diverteix amb tota la música sempre positiva, festiva
i alegre.

L’Avis
Bidon (La Compagnie)

Circ
còmic, arriscat, divertit, contemporani, juvenil, francès,
musical… Circ del millor amb un segell massa afrancesat i on alguns
recursos, tan musicals com circenses, s’utilitzen massa però on tota
la família pot passar-s’ho molt bé. Acrobàcia, joc, comicitat
entre els acròbates, trompades divertides, salts impressionants,
números boníssims… Un espectacle genial que acaba d’aterrar a
Catalunya i que estaria bé que hi passés un temps per suavitzar
l’accent francès.

Motosikai
(Race Horse Company)

Motosikai
es mou entre l’elegància i el circ estripat, entre els calçotets i
les americanes, entre la música i la coreografia, entre la bateria i
el break dance, entre el futur més proper i el futur més llunyà,
entre la tecnologia i l’acció, entre la fredor i la superioritat,
entre la dansa i l’acrobàcia, entre el risc i el perill. Entre tot
això creix aquest espectacle que pot anar a tot arreu. Quatre
acròbates, una furgoneta, molt circ i molta energia.

Correfoc
(Diables de les Valls d’Àneu)

Un
correfoc genial ha omplert de llum els carrers propers al riu. Tota
mena d’invents per difondre espurnes, flames i foc, molt foc. Una
roda de foc, un paraigües de foc, una cortina de foc, una gallina
amb foc. De tot i més en un correfoc ben fet sense perdre l’esperit
d’una autèntica colla de diables.

Instal·lacions
i tallers

El
teu tòtem / Màscares tribals (Tallers Solaç)

Dos
taller que animen als infants a construir el seu propi tòtem o la
seva màscara a partir de fustes, pals, cartrons, cartolines… Tot
plegat enganxat amb cola i decorat amb retoladors. Un senzill taller
massa massificat on el resultat depèn de la creativitat de cada
persona.

Xics
del Xurrac (Tombs Creatius)

Aquesta
instal·lació té la voluntat que els nens més grans juguin mentre
pensen o pensin mentre juguen. La majoria dels jocs són d’equilibri,
estratègia, treball en equip, cooperació, construcció… Un
instal·lació prou entretinguda que potser necessitaria d’algun
animador per dinamitzar i explicar els jocs i la seva intenció. Tots
els jocs segueixen la mateixa línia, tant estètica com de
funcionament.

Espai
de joc lliure (El Pájaro Carpintero)

Fustes,
construccions, jocs, peces… Un munt de material de joc,
experimentació i diversió per passar una estona de pares i fills
creant i construint lliurement en un ambient amable, còmode, senzill
i entretingut. En destacaria el munt de gent que hi pot participar i
la varietat de jocs i construccions

La
platgeta del Festival (Festival Esbaiola’t)

La
platgeta del Festival és la instal·lació que des de fa uns anys
l’Esbaiola’t col·loca a la Plaça de la Closa, la més gran del
poble. Consta d’un sorral immens, uns para-sols, unes excavadores,
uns carros i unes pales. Els infants gaudeixen fent forats,
muntanyes, excavant, transportant sorra. S’esbaiolen amb una muntanya
de sorra.

Automaquillatge
(Festival Esbaiola’t)

No
té massa secret, és una instal·lació de miralls, palets, fotos de
nens maquillats, tovalloletes, paper, ceres… Tot el que es
necessita per tal que els nens es comencin a maquillar amb l’ajuda
dels seus pares i els voluntaris. Cadascú pot somiar qui vol ser a
través de la pintura, una altra forma d’expressió que no és el
teatre.

Nautilus
(La Baldufa)

Nautilus
és el nom del carrusel marí que cada any hi ha a la plaça del
poble. Un carrusel on els més petits s’enfilen a dalt de tota mena
d’animals i on els més grans són els encarregats de fer girar el
carrusel a tota velocitat mentre pedalen. Tot plegat dinamitzat per
un animador molt animat que no deixa cap estona al avorriment.

Hologrames
II (Maquinitas)

Objectivament
la proposta és una instal·lació de quatre teles de reixa
transparent on es projecten uns hologrames de formes i colors
diversos. Subjectivament és una proposta estranyíssima que vol
convidar a la gent a jugar amb la llum. El joc ja és a mans de
cadascú. Així mateix cada persona té una polsera fluorescent amb
la que juga i interactua amb la instal·lació. Cadascú la valorarà
però, per a mi, això no té res d’espectacle.