Entrevista amb Marc Olivé i Gaston Core

El Mercat de les Flors i la Sala Hiroshima acolliran, del 9 de març al 9 d’abril, un cicle sobre temàtiques trans. N’hem parlat amb els seus programadors, Marc Olivé i Gaston Core. 

Aída Pallarès: Per què TRANSaccions? En quin moment us trobeu i digueu: “ho hem de fer”?

Marc Olivé: El cicle neix d’un pensament bastant senzill: Una de les tasques d’un equipament públic ha de ser escoltar les coses que passen a la societat. Veure què passa, donar visibilitat i un cop s’ha cobert aquesta necessitat, desaparèixer i tornar a reformular-nos. Són coses que hi ha a l’ambient i treballen artistes que ens interessen i vam pensar que era el moment de donar-hi visibilitat. També perquè, tot i que posem molt l’accent en el TRANS, el nom del cicle vol dir anar més enllà de l’acció performativa. És una resposta a un seguit d’artistes que tracten tots aquests temes.

Creieu que encara hi ha certs prejudicis envers la performance?

Gaston Core: Crec que hi ha un moment de teatre post dramàtic on totes les disciplines es barregen molt i els llenguatges es barregen molt. I separar el concepte de perfomatiu del que és dansa contemporània també és una mica estrany. Allò performatiu també té a veure amb una relació amb el públic, no només amb una categoria estancada de tipus de teatre. El que passa és que hi ha processos més acabats o més inclusius amb diferents tipus de públics que altres més oberts o pensats com a procés d’investigació i desenvolupament.

M.O: També depèn del context on es presenten aquestes obres, el concepte ‘performatiu’ tindrà un significat o un altre. Dintre d’una ciutat com Barcelona, crec que el que presentem, tothom, i la gent jove sobretot, té aquests codis molt assimilats. Ja no és tant la performance entesa com als anys 80 sinó una manera de treballar el cos a l’escena i la relació amb el públic. El prejudici crec que és més genèric.

G.C: Jo, particularment, crec que és més un prejudici envers un tipus de performance o de presentació pública que potser a vegades és molt autoreferencial. Però després la performance també és una manera de relacionar-se amb el públic, amb la convenció i la ficció i la no ficció.

A.P: Molts d’aquests espectacles obliguen al públic a interactuar, canviar el seu rol?

M.O: Crec que al públic no li hem d’exigir res. Ja ve a l’espai escènic i això ja és un compromís envers la societat i l’art. També els artistes demostren tenir un gran compromís. Avui en dia fer qualsevol esdeveniment artístic suposa tenir un gran compromís amb la societat i el desenvolupament de les arts. Si l’obra exigeix una interacció, com a moltes del cicle, sortirà qui vulgui. Hi ha gent que se sent més participativa, però això no vol dir que la persona que ho està mirant sigui menys. Vol dir que la seva aproximació és diferent. Però per mi el nivell d’implicació és el mateix en els dos casos.

G.C: Totalment d’acord amb en Marc. Crec que més que exigir-li, el fet d’assistir a un espectacle teatral ja exigeix un cert compromís amb una certa convenció i uns certs codis. Més que exigir o no al públic una actitud o una altra, crec que més aviat no podem oblidar-nos d’ell. No podem oblidar-nos de la mirada del públic i com ajudar-lo perquè llegeixi una sèrie de discursos i de codis.

A.P: Ens hem oblidat del públic?

G.C: Crec que en moltes ocasions sí. L’artista i el programador no tenim en compte quina és la lectura que pot fer el públic. I no podem oblidar la mirada de l’altre, perquè estem construint una mirada també. Estem fent una arquitectura de la mirada de l’altre. I a vegades treballem sobre nosaltres mateixos, els nostres materials i el circuit en el qual ens movem i ens allunyem. I es genera una exigència perquè sentim que el públic no entra en el joc, però el públic no hi entra perquè no sabem plantejar les regles del joc d’un públic més general.

A.P: I aquest cicle a quin públic està dirigit?

M.O: Crec que la majoria dels artistes que formen part del cicle, utilitzen uns codis molt actuals i la gent jove els té completament incorporats. El problema no és tant entendre l’obra, com dir “això és per tu i per tu” i cal que sàpiguen que això també és per ells. La clau és comunicar-ho bé, que els arribi. Jo hi confio i tant de bo vingués gent de 20, de 18 anys o fins i tot gent més jove. Ja sé que tothom quan ho pregunteu  diu “és per tothom” però jo crec que es tracta de fer arribar aquesta informació i com fem entendre que algú s’hi pot interessar. Tothom té amics i coneguts que poden haver passat per circumstàncies que es tracten en aquest cicle. El cicle obre finestres i proposa preguntes però d’una manera agradable.

A.P: La Ribot, Ivo Dimchev, Jonathan Barrows… molts d’aquests artistes ja han passat per la ciutat però els veiem poc.

M.O Sí, i de fet un dels objectius del cicle és normalitzar aquest tipus de propostes.

A.P: Sí, però és un cicle, és efímer. No forma part de la programació regular.

M.O: És un cicle per intentar-hi donar un context. La intenció és que cada cop més aquesta programació de cicles vagi caient dins la programació regular. La Sónia Gómez la teníem al Sâlmon i després va passar a la programació, amb l’Aimar Pérez Galí passarà el mateix… Potser ens hem d’arriscar més…

G.C: També és veritat que el Mercat té una posició tan central que és molt difícil respondre a tots els programes, artistes i compromisos. És un epicentre complicat de gestionar. El que em sembla interessat és que treballin amb una sala independent com la Hiroshima que té una altra realitat, estructura i lògica i durant l’any pot oferir una programació estable més en una altra línia. Així el cicle visibilitza uns artistes i un espai que aposta per aquests artistes.

M.O: També és una manera d’afavorir la contaminació de públics.