Entrevista al coreògraf britànic Andreas Constantinou

Són exploradors de llenguatges
escènics.  L’any passat van formar part de la plataforma de dansa europeaAerowaves que organitza el festival itinerant Spring
Forward. Vaig poder veureWOMANhouse, d’Andreas Constantinou-Himherandit Productions, iStaying
Alive,de Jasna L. Vinovrski-Public in Privatea Pilsen (República Txeca), on es
va instal·lar la plataforma tres dies durant l’abril del 2016. Els temes que
aborden tenen poc o res a veure; la primera peça tracta sobre la masculinitat
des de la perpectiva de les dones, i la segona sobre el paper de la burocràcia
en els moviments migratoris. Però, les dues propostes utilitzen l’humor amb
molta intel·ligència i ens atrapen en un estira-i-arronsa entre paraules i
movimentper fer aflorar unsllenguatgesartístics virtuosament híbrids.

WOMANhouse, d’Andreas
Constantinou-Himherandit Productions, a la sala MAC, Mercat de les Flora, l’1
d’abril, a les 19h. Intèrprets:  Sofia Karlsson,
Hilde I Sandvold, Sarah Armstrong, Daniel Mariblanca.

Desafia els estereotips dels gèneres i abraça l’immens espectre que hi
ha entre els dos gèneres (el que en anglès podríem dir queerness) , i des de
tots els punts de vista possibles. Andreas
Constantinou és un coreògraf, director i performer que ha presentat els seus
espectacles i performances en teatres, galeries i festivals d’arreu d’Europa i
Àsia des del 2003. Format al Conservatori del Trinity Laban a
Londres, des de que es va graduar ha col·laborat amb companyies i artistes com Kitt
Johnsons X-act, PunchDrunk Theatrical Experiences, Athina Vahla o CandoCo Dance
Company. L’Andreas també s’ha dedicat a laa docència de les arts escèniques a
Islàndia i al Regne Unit. 
Actualment, la seva companyia HIMHERANDIT Productions és resident a Bora Bora–Dance
and Visual Theatre, a Aarhus (Dinamarca). Abans d’aterrar a Barcelona pel cicle TRANSaccions, he entrevistat a l’Andreas
Constantinou per skype.

Clàudia
Brufau: Com vas arribar a la dansa?

Andreas Constantinou: Sempre vaig saber que volia formar part del món
de les arts. Era un individu jove molt creatiu, i abans de començar a ballar
vaig estudiar teatre i música. M’encantava la música però m’identificava més
amb el teatre. Tot i així, vaig trobar a faltar el moviment, per tant, això em
va portar a centrar-me amb la dansa. A més, quan als 17 anys vaig veure una
peça molt antiga de la Martha Graham, Lamentation,
me’n vaig adonar immediatament que el què volia fer era físic i expressiu. Em
va atreure moltísssim.

CB: El nom de la teva
companyia, HIMHERANDIT
Productions, és una
declaració d’intencions: “him-her-and-it”.

AC: La vaig fundar fa quinze
anys (2003), llavors ja treballava els temes que toco ara, però no n’era del
tot conscient, el nom em va sortir sense pensar-hi gaire. La idea de treballar
sobre el gènere va sorgir a finals del 2012, després d’haver vist alguns
espectacles que tractaven sobre la masculinitat, em van molestar, perquè cap em
representava a mi. No abordaven el gènere queer,
ni la masculinitat queer. Només
parlaven de la masculinitat des d’uns esteroptips molt convencionals, el que em
van fer pensar: “No fotem! Si hem de parlar
de gènere hem de fer-ho d’una manera més àmplia”. Així que a principis del
2013 vaig arrencar el meu projecte de sis anys, GENDERhouse, i vaig estrenar MANhouse.

CB: Per aquest projecte estàs fent recerca, què busques i com l’organitzes?

AC: Estructuro la meva recerca
en un sistema binari i de fora cap endins. Així que, bàsicament, he passat dos
anys indagant en subjectes masculins i els altres dos en femenins. L’últim
parell d’anys d’aquest projecte em centro en els subjectes “de l’entremig”. En
el cas del subjectes masculines vaig crear MANhouse amb un home queer i un
d’heteresexual, des d’una perspectiva masculina. I per altra banda, a
WOMANhouse preguntava a unes dones què era la masculinitat des del seu punt de
vista i si un gènere i l’altre estaven realment separats.

Jo treballo bàsicament amb la gent, perquè m’interessen, com intento
saber què passa en la societat. He fet recerca en diferents nivells. Per
exemple, en el cas de MANhouse vaig entrevistar a seixanta homes, i vaig
procurar que fos prou divers (homes homosexuals, homes de més de seixanta anys,
homes més joves de vint-i-cinc, homes que no fossin danesos). Els hi faig preguntes
sense caure en el format d’entrevista, sinó que intento que sigui una conversa.
Però, tot això és material de recurs per aprofundir. Dins d’aquest projecte
global, també desenvolupo tallers com “TalkingGenders”
amb gent jove.  El que faig és traslladar
aquestes qüestions als adolescents i joves d’entre 16 i 25 anys. A partir del
que parlem, ells creen obres d’art visuals. I a finals del 2017 faré el mateix
amb gent gran. És a dir, també em
pregunto quin paper juga l’edat en la concepció del gènere. Intento
endinsar-me en diferents aspectes per investigar-ho.

CB: Les accions físiques, el
moviment i les paraules estan en tensió en WOMENhouse, aquest efecte l’has
creat a propòsit?

AC: Un dels meus objectius amb GENDERhouse
és –que és molt ambiciós hi hauria de dedicar-m’hi deu anys i no sis– desenvolupar un llenguatge artístic per
debatre sobre el gènere, per tal que no depengui de les paraules. És a dir,
podem parlar de gènere d’una altra manera? Perquè les paraules et poden limitar
molt i quan es tracta de gènere, la llengua pot ser una presó. Quan n’ets
testimoni, ho entens diferent. L’any passat vam presentar WOMANhouse a Zuric i
un espectador em va dir que havia estat una molt bona experiència, perquè la
funció li havia fet sentir un gènere diferent al seu. Avui en dia donem per
sentat molts conceptes, perquè confiem massa en les nostres paraules.

CB: Vaig riure molt amb
WOMENhouse, tens tendència a utilitzar l’humor?

AC: No sempre utilitzo l’humor.
En aquesta peça tenia molt clar que havia de ser còmica al principi, perquè
volia trencar estereotips i crec que per fer-ho hem de ser capaços de riure. Si podem riure junts també podem plorar
plegats. Per tant, això era part de l’essència d’aquesta performance.

CB: Com has arribat a ser
artista resident de Bora-Bora, a Aarhus?

AC: No vaig venir directament
del Regne Unit, abans vaig viure a Islàndia on aprecien l’art d’una altra
manera, de fet m’havia sortit una oportunitat de feina. Llavors vaig anar a
parar a Dinamarca, per un tema persnal, i després de treballar a consciència
ara estic en una bona posició. Em sento afortunat perquè aquí (Dinamarca) hi ha
suport per desenvolupar aquest tipus de treball, cosa que no ho hauria trobat a
Londres.

CB: Creus que a Londres no podries
haver desenvolupat aquesta línia de treball?

AC: El consell de les arts de
Dinamarca i el teatre on som residents, Bora Bora, ha invertit moltíssim en la
meva companyia i el meu projecte. Perquè valoren el tema que tracto i donen
suport a la naturalesa experimental del treball i el fet que sobrepassi els
límits d’allò preesteblert.

Properament HIMHERANDIT Productions estrenarà WoMAN & WOMAN amb el performer català Daniel
Mariblanca a Bora-Bora, del 26 al 30 d’abril.