Entrevista a la Lali Ayguadé

La
transformació. Tot està en un canvi vital constant. D’això fa flaire aquest IUanME.
Que troba en la negror de la mort, petites finestres per a l’humor. Sigui des
de les anècdotes necessàries que es recorden en una sala de vetlla. O perquè,
vistes des de fora, els quadres de tanta necessitat de plor poden portar a
escenes de ridícul. Ja no hi ha piano. Els que vam poder veure els primers
indicis de IUanMI, de Lali Ayguadé, al Sismograf la primavera passada hi
trobarem a faltar la cua d’un instrument que s’imposava. Així és el el procés
de creació en què, si s’és honest, cal canviar tot allò que l’evolució exigeix.
IUanMI és una coreografia que torna a jugar amb una idea de fons, és una
dansa amb rerefons teatral. Si Kokoro (Ànima) era un element
abstracte sobre el que basculaven els ballarins, ara s’enfronta al públic
l’escena d’un funeral. Aquest IUanMI pot ser la reacció de l’altre però,
encara més inquietant el “jo” que es projecta a la societat i el  “jo” interior, l’íntim: Estem tant preocupats
en mostrar-nos a l’exterior com en amagar el nostre interior. En un funeral,
tot i el dolor que es dóna per assumit, “intentem no plorar”.

De l’escenari
actual, només ens deixa anunciar que una cortina rodona substitueix aquell
piano. És darrere la tela que es pot marcar el món interior respecte
l’exterior, on amagar-se?

Ballem moltes
contradiccions a escena: des del color negre i gamma de grisos a una paleta de
colors esclatants; des del plor, al riure. Són aspectes que poden coexistir i
que ajuden a tensar; “esperem que hi puguin conviure”, comenta, la coreògrafa.

Lali Ayguadé
va tornar a Barcelona fa uns cinc anys. Després de ballar per múltiples
companyies, va voler tornar per provar-se com a coreògrafa. El seu primer
treball va ser amb Marcos Morau, de La Veronal. Amb el solo de Portland (TNT, 2013). En totes les seves peces
sempre hi ha aparegut com a una de les components del ball. Fins a Kokoro
(T. Alta, 2015). Llavors, va optar per quedar-ne fora. Sentia que li donaria
més vida si deixava que fes camí ell sol que no pas que s’hagués d’adaptar a la
seva carrera, que seguia rebent encàrrecs per a ballar en altres conjunts. Avui
segueix fora d’escena. Un altre cop. Diu que només balla, ara, allò que ha
coreografiat. Que IUanMI demana mirar-s’ho des de fora, per respectar la
fragilitat de cada element del procés creatiu.

Coreografiar
produeix un cert mareig. Perquè ha d’estar molt més connectada en tot: no és
només una evolució del moviment, també hi ha la llum, el so, l’espai, la
dramatúrgia. Com a Kokoro repeteix amb el dramaturg Jordi Oriol (i amb tres
dels quatre ballarins d’escena). Però no és l’encarregat d’elaborar un text
(n’hi ha un, però no és de l’autor de L’empestat, 2015) si no que ajuda a fer lògiques i orgàniques les
transicions de les diferents escenes.

 Ayguadé ha experimentat dansant en tres
estadis ben diferents: la sala, el carrer (Incógnito, 2014) o el circ. Són espais amb una
connexió diferent amb el públic. Amb Bèsties de Baró d’Evel (T. Alta, 2015), es
treballava en una pista circular amb el públic envoltant-los, per exemple. Un espai ben diferent del carrer on no es pot comptar amb la il·luminació i cal
integrar el públic, commoure’l perquè se senti atret. També ha ballat aquell
curt finalista de l’Òscar, Timecode.
Ho celebra perquè li
va ensenyar el treball de postproducció i tambe guanyar una certa entitat com a
personatge a més de ballarina. Al cine, ha descobert que es pot treballar un
detall que és impossible en l’actuació en directe.

Forjar-se una
carrera com a coreògrafa és un procés lent, “s’ha d’acceptar”. L’atrapa poder
fer que el públic transiti per les emocions amb l’ordre que disposa una escena.
La pressió d’una coreògrafa és molt més alta que la de ballarina,que pot
evadir-se, quan surt de l’assaig. Una coreògrafa sempre té al cap la peça.
Però, com en l’obra que ara prepara, la frustració pot tranformar-se en una
alegria immensa quan es desfà el nus que 
bloquejava una escena i torna a brollar, com un mirall nítid, sincer,
generós, còmplice. És una deu que comunica i ensenya des de la intuïció. I no
cal piano.

Jordi Bordes
Alba Cuenca