Entrevista a Kernel Dance Theatre

El
Junyi Sun, l’Alma Steiner i la Marina Miguel són Kernel. Un nucli. Tres
ballarins amb procedències ben diferents –un valencià amb origen xinès,
una finlandesa amb pare italià i una barcelonina– que aporten el seu bagatge i
visió personal a la creació comuna. Com explica Sun, el director i qui va
fundar la companyia de dansa contemporània el 2013 a Barcelona, seed i core són traduccions més conegudes de ‘nucli’, però kernel li resultava més atractiu,
sobretot pel fet de vincular-se a la tecnologia (significa “part fonamental d’un sistema operatiu”).

El 7 de novembre actuaran per primera vegada al Dansa ARA de La Pedrera
i ho faran amb les seves últimes produccions, les equidistants: ‘Taijin
Kyofusho’ i ‘Give Me Protein’. La primera la van estrenar al Ddansa de Vic el
2016, on van guanyar el premi Osona en dansa que els va dur al teatre de
L’Atlàntida; la segona va veure la llum el passat mes d’abril al Sismògraf
d’Olot. La primera tracta el trastorn de la por a molestar àmpliament estès al
Japó i que condueix a l’aïllament. La segona parla de l’obsessió per la imatge,
el culte al cos i l’efecte de les xarxes socials.

-Com les presentareu? Una i després l’altra o les enllaçareu, perquè
tenen punts en comú…

-Una i després l’altra, amb 10
minuts de pausa. Sí, tracta sobre la societat des de dos punts de vista molt
diferents. Un introvertit, l’altre extrovertit. Un oriental, l’altre
occidental. És així també per com som com a companyia. Culturalment la relació
és diferent. La societat es mostra diferent. Teníem interès en unir aquest
contrast.

-Llavors, les dues peces dialoguen o es contraposen?

Són les dues cares de la mateixa
moneda. Una parla de la soledat, del no tocar-se, de la distància… i l’altra
és tot el contrari: l’apropament constant i el contacte físic, que també
comporta un excés. I tot excés és dolent.

-Treballeu amb la dansa contemporània però integreu el teatre i les
arts marcials. Com ho feu?

-Jo vinc més de les arts
marcials. Vaig començar per aquí i després em vaig decantar per la dansa.
Sobretot utilitzem les arts marcials com a eines per millorar la precisió i
altres formes de moviment. És un procés lent i complicat si no l’aprens per si
sol. Ara ho estem investigant tots tres, desenvolupant el moviment i
aprofundint més en el llenguatge. 

A finals de desembre farem una
residència de dues setmanes a Dantzagunea (Errenteria, Guipúscoa). Hem anat
fent workshops, però és la primera
residència que rebem per poder estudiar el mètode i ho aprofitarem per crear
una peça curta.

-Fins ara heu produït sis espectacles i els quatre últims van molt
lligats amb les problemàtiques de la societat. És aquesta la vostra línia
artística?

Sí, normalment ens interessen
moltes coses de la societat actual. Són molt inspiradores. Com afecta a ‘Give
me protein’ tot el que és “ves al gimnàs, cuida’t, ets la teva imatge”… A
Occident quan es parla d’aquest trastorn japonès és com anormal, estrany, de
friquis, però allà són un milió els afectats! Són molt corrents els casos de
gent que no surt durant anys de l’habitació. I al revés, als països asiàtics no
entenen tanta invasió de l’espai vital com tenim aquí. On és la normalitat?

En les següents peces també estem
pensant en parlar de coses relacionades amb la societat. El solo ‘Am I Bruce
Lee’ que presentaré ara a Escena Poblenou i més endavant a la Sala Hiroshima és
l’embrió d’això que tracta una mica el ‘Give me protein’. Fent espòiler: és
matar els nostres referents. Tenim molts conceptes al cap, que investigarem al
desembre al País Basc.

-Doneu la vostra solució al públic o voleu que tregui les seves pròpies
conclusions?

Ens
agrada més que el públic reflexioni. A ‘Give me protein’, en ser una peça
d’exterior i de teatre físic, és molt més clar. És dansa contemporània, però té
molta cosa teatral, que si no hi fos, no funcionaria. En canvi ‘Taijin
Kyofusho’ està pensat per interior i és més introspectiu. Per part meva, la
reflexió és que de tot se’n pot aprendre.  

Consulteu aquí l’itinerari del Dansa ARA 2018