Entrevista a Cia. Moveo

La Sophie Kaiser i Stéphane Levy es van
conèixer quan estudiant a la School of Corporeal Mime of London. I després de
viure i treballar un temps al Regne Unit van instal·lar-se a Barcelona on van
fundar el centre Moveo el 2005. I aquest mateix any també va nèixer la companyia de teatre físic que dirigeixen tots dos. Des d’aleshores han creat
diferents espectacles com Marelle
(2005), Requiem (2006), Ara (2008) o Tu vas tomber! amb el qual van guanyar el Premi de millor
espectacle (de dansa) a la Fira Internacional de dansa i teatre d’Osca i el
Premi dels professionals del Festival Imaginarius de Portugal. Enguany han
rebut el suport a la creació de Fira Tàrrega per l’espectacle Conseqüències, on
també han rebut el Premi Moritz. La Sophie i el Stéphane dirigeixen la
companyia, però es reperteixen els papers de l’auca, de vegades ell dirigeix i
ella produeix, o bé ella crea i interpreta i ell fa de tècnic. Sovint en la
programació se’ls encaixa sota l’etiqueta de dansa, però la companyia Moveo és
de teatre físic. Això sí, el moviment està garantit.

Com és
que normalment els vostres espectacles reben l’etiqueta de dansa? (Aquesta
pregunta la podria fer unes quantes companyies de teatre)

Stéphane: Estem sota al paraigües de dansa,
perquè pels de teatre fem molt de moviment. Per sort, actualment ja no es
classifica d’una manera tancada a la gent. Jo crec que les arts escèniques es
barregen. Però no fem dansa, perquè no som ballarins i tampoc hem estudiat
dansa. Fem un teatre que parteix del moviment, que no es basa en el text,
encara que el poguem utilitzar.

Sophie: Sí que formem part de la família del
moviment. Nosaltres, de fet,  vam
vam estudiar tècnica de teatre físic. El physical
theatre al Regne Unit està molt  més extès que aquí. S’entén com un teatre molt visual i del
cos.

Què
caracteriza Moveo més enllà de les etiquetes?

Stéphane i Sophie: Ens agrada parlar de coses
quotidianes de manera no quotidiana. Això ho reivindiquem, ens dediquem a
parlar de temes senzills i ordinaris d’una manera extraordinària.

El
trencament de la línia que separa l’acció teatral del públic és un altre
aspecte que us caracteritza.

Sophie: Tenim una manera bastant directa de
comunicar-nos amb el públic. Partim de la connexió o de la interpel·lació. Ens
agrada dir al públic: pensa, imagina, participa! No et quedis passiu assegut a
la butaca.

Stéphane: És una evolució bastant natural del
treball que hem fet, perquè en aquest tipus de teatre (el físic) no expliquem
una història de manera lineal, com si fos un conte, treballem amb imatges.
Convidem a l’espectador perquè faci l’espectador la reconstrucció del relat, ja
sigui sobre l’escenari com al carrer. I en el fons el què hem fet i ho hem fet
sense pretendre-ho és anar més enllà. Per Conseqüències,
per exemple, no vam fer tant que el públic participés, sinó que l’espectacle
participi enmig dels espectadors. És a dir, intentem sortir del públic més que
agafar algú perquè faci una cosa en concret. Busquem crear l’impressió de que
del públic mateix en pot sortir una ficció o un relat.

D’on
surt l’idea de crear ¿Dónde estoy cuando
soy dos? ?

Sophie: Aquesta peça sorgeix d’un encàrrec de
la Universitat de Barcelona el 2013 per una conferència sobre maternitat i
treball. Vaig fer una recerca per treballar un retrat artístic del tema de
combinar la maternitat amb la feina. Quan vaig veure el lloc on s’havia de
presentar la conferència, l’arxiu de la Corona d’Aragó, hi havia un piano
enorme enmig de la sala on jo havia d’actuar. I com que era una escenografia en
si mateixa vaig creure que s’havia d’incloure. Li vaig proposar a una pianista
i actriu, la Natalie Cecilia, de fer un diàleg i que fos un duet més que una peça sola. La pianista
és una mica la meva ànima o el meu alter ego. (En aquesta funció qui actuarà
amb la Sophie és la pianista Sara
Almohalla)

La
música és un element important en els dos espectacles.

Stéphane: La música és molt important des de
l’inici a Conseqüències. De fet, la
música li dóna al llenguatge teatral un efecte mirall, o un joc d’associacions
que a cadascun li desperta records o sentits diferents. Per nosaltres és bo que
cadascú ho llegeixi diferent, que les lectures siguin múltiples.

Els
intèrprets són un factor important a l’hora de crear una peça . Com els
escolliu?

Stéphane: Els intèrprets de la companyia són gent amb qui ens hem trobar i amb
qui hem conectar en altres projectes. Són estudiants amb qui vam establir una
relació especial o gent que van conectar d’una manera o altra amb la nostra
manera de treballar, i nosaltres amb la seva. No ens agrada fer audicions,
busquem treballar amb persones que ens agraden i fer que en els espectacles aportin
el que són com a persones.

Sophie: El factor humà per a nosaltres va
connectat amb l’artístic. Veiem persones treballar, no actors.

Aquest
any heu rebut el suport a la creació de Fira Tàrrega. Com valoreu
l’experiència?

Stéphane: Hem treballat sense coproducció i
pensavem que potser no era imprescindible, però especialment amb el cas de Fira
Tàrrega, ens n’hem adonat que era molt important tenir-la darrere. No només a
nivell econòmic, sinó perquè ens han ajudat en molts aspectes, l’equip mira
d’ajudar-te perquè ho puguis fer de la millor manera possible.

A més,
heu guanyat el Premi Moritz que atorguen els professionals de la fira.

Sophie: Un premi anima i serveix per recordar tota la gent
que hi ha darrere del projecte. Des de la gent de producció com els llocs on
hem fet residències, com Imaginàrius Festival o el centre cívic La Barceloneta.