Crònica tercer dia

Reflexions a posteriori del tercer i últim dia del festival
Sismògraf: Primera: la dansa és integradora. No té edat, ni classe ni sexe.
Segona: Que s’aparti el Barça que arriba la Veronal.

Per què dic tot això? Perquè dissabte al matí Arantza López
va recórrer mig Olot arrossegant 100 quilos de sorra per tal de denunciar el
pes que (encara) carreguen les dones en l’actualitat. Una mena de Conillet, de
Marta Galán, portat a l’extrem. L’objectiu de l’espectacle, a més de denunciar
les dificultats d’alguns actes quotidians com la feina, l’empoderament polític
i personal o la família, era que qualsevol persona proposés a l’intèrpret
prendre-li el relleu. Cordar-se els velcros al cos i continuar caminant. Doncs
bé, els prejudicis ens van dur a alguns a pensar que pràcticament ningú s’atreviria.
O com a molt algú del sector o la professió. Patapam, sorpresa: més d’una i de
dues i de tres persones que a can Twitter catalogaríem com ‘gent d’ordre’ van
acceptar el repte. Amb prou feines podien moure les cames i avançar cap
endavant,-100 quilos són 100 quilos!- però com diu la dita, qui dia passa any
empeny. I elles ho van intentar. Potser és cert: la dona del sac som totes. Bravo.

Segona raó: Perquè dissabte a la tarda a la plaça Major
(aquest cop amb cadires, tot s’ha de dir) hi van coincidir més d’un centenar de
persones de classes socials i econòmiques ben diferents. I per veure, ni més ni
menys, que un espectacle de dansa urbana. Dues hores de hip-hop, Breakdance, Popping i jam session inclosa. I de
regal, la tercera raó: Poques hores més tard, alguns nens al·lucinaven amb UnDosTresUnDos.
Un espectacle on dos ballarins recorren al cos i la veu per preguntar-se què és
el flamenc. I sí, d’acord, trenca amb aquesta llengua no escrita i Quesada
afirma que “no és una peça de flamenc”, però hi ha molts moments de ball en
silenci, de moviment i prou. O del cante jondo més profund. I els nens (i els
adults) s’ho miraven bocabadats. La dansa no té fronteres, el flamenc tampoc.

I ara sí, passo a explicar la
darrera gosadia: El retorn de la magnífica Siena coincidia amb el partit del
Barça Madrid. Una hora abans de l’espectacle els bars d’Olot estaven plens a
vessar de gent sopant o fent un parell de tapes. La primera deducció a la qual vam arribar tots és que tothom preferia menjar abans del partit i no durant o
després. A les nou vam canviar d’opinió. Al Teatre Principal no hi cabia ni una
agulla. És més, va haver-hi gent que es va quedar fora. Que s’aparti el futbol,
que s’aparti el Barça, que no hi ha qui atura La Veronal.

Per cert: si també vau sortir
de Siena amb unes ganes irrefrenables de llegir-vos la història de l’art
sencera, recupereu els tuits explicatius que va fer el genial Miquel del Pozo.
Se l’hauria de contractar abans de cada espectacle de la companyia.