Crònica tercer dia

Les quatre tocades de la tarda, a l’interior de la Sala Maria Aurèlia Capmany. Totes les cortines estan aixecades. L’espai immens de l’escenari mostra un linòleum inacabable. Al centre, com mig perdut, els bancs, la butaca balancí i els quatre ballarins de Kokoro. Sense presses, van prenent distància de l’espai. L’alçada mostra moltíssim aire. I un estol de focus que s’han pogut ampliar en aquesta posada en escena. I és que cal un suplement evident per a il·luminar des de tanta distància, la intensitat de cada quadre. Revisen moviments, rememoren claus per anar marcant els canvis de llum, les accions i mirades que ja tenien pautades. Sense rigidesa, retoquen si li va a favor de la peça (accions quasi imperceptibles per a l’espectador, però que transforma tensions i equilibris de densitat a l’escena).  

Kokoro, per fi tanca el primer cercle amb la temporada a una sala que imposa: la MAC del Mercat de les Flors. Lali Ayguadé ja s’ha guanyat l’atenció com a ballarina arreu. Ara, també ha convençut a un grapat de programadors que l’han vista (sobretot, arran de la seva estrena al Temporada Alta). Tanca el cercle perquè, a finals de setembre, estava assajant en la càlida Sala Pina Bausch, ocupant tota la seva extensió. Ara tot creix, els vats escupen amb més intensitat. Les contres, els laterals, els frontals i els que il·luminen des del peu de l’escenari. També la música elevarà el seu volum, previsiblement. Però el cos, el pinyol de la peça, continua sent aquella recerca, de trobada de moviments, a partir d’una reflexió, més o menys irònica amb l’ànima i la religió de ressò (les primeres accions als bancs de l’església són tota una homilia de tòpics, ben creuats). Kokoro vol dir ànima en japonès: un nom sonor i un concepte molt suggerent.

Com s’il·lumina l’ànima? Un quart de sis de la tarda. El sol allarga les ombres dels plataner del costat de Fira de Barcelona, és una llepada de sol que ja no escalfa però que acompanya el berenar de pa amb pernil dolç, sortint d’escola. (“no et mengis sol el pernil, prent-te també el sandwich”, alliçona el pare al fill golafre). Sí, l’ànima sembla que respiri millor amb aquesta llum lànguida de tardor. Però la fugacitat de la posada de sol és més ràpida que la representació teatral (que no pot conciliar tampoc l’hora de la funció). Per això, a dins de la sala, es van revisant memòries. Contínuament. Sembla mentida tants canvis en tants pocs segons. Peus i més peus per advertir cada canvi, del més subtil al més radical. Les llums laterals espateguen i donen al vestit vermell un volum cridaner, que evoca a l’infern, que invoca Sergi Parés des de dalt d’un banc. Fa equilibris, i sembla que perilli. els bancs nous ja han arribat. Nou mobiliari per només tres funcions? No perquè la pretensió és que aquesta ànima (banyada amb el sol de tardor de Montjuïc o amb les memòries sempre mutables, escenari a escenari) respiri molt més enllà. Ja té el primer bolo a l’estranger: ben d’hora marxarà cap a Leicester.

La paciència que demana el repàs de les llums, garantir que queda tot amb l’enquadrament desitjat, no exclou alguns moments de joc, de moure’s per recordar moviments pero també per ventilar-se: juguen amb la complicitat de Lali Ayguadé (asseguda en el pati de butaques per comprovar com es percep l’espectacle a una certa distància). Generen nous moviments. I ja s’emplacen per a la propera coreografia. Bon rotllo, paciència, escalf: Certament, així s’il·lumina l’ànima. 

Si voleu saber, què va explicar Lali Ayguadé sobre l’espectacle i les primeres reaccions a la sala d’assaig, cliqueu aquí.

Si voleu saber, com s’explicava en un taller de La dansa no fa por, cliqueu aquí