Crònica segon dia

Vivim dominats per les etiquetes. Ens les apliquen i (encara) necessitem aplicar-les per classificar-ho i entendre-ho tot. Res no se’ns escapa. Ni les arts escèniques, de les quals tothom se sol oblidar. Arribem al teatre, recollim les entrades i agafem el programa de mà. I, entre la sinopsi i la fitxa tècnica, apareix la nostra amiga. L’etiqueta. Això és dansa ens diu. Això és circ. Això és teatre de text. I si no és ni carn ni peix, segur que és creació contemporània. O el Festival Sâlmon.

Dia 2. Arribo al Mercat de les Flors. Avui toca En este lugar entre: Prethink and free action de la Bea Fernández. Un espectacle que,-i ara entendreu el pròleg pseudofilosòfic-, no s’ajusta a cap etiqueta o que més aviat les amplia. La dansa també és això. La performance també és això. Fernández, de fet, sempre ha reivindicat que la dansa no necessita dramaturgs que tradueixin el moviment o creïn un discurs paral·lel. La matèria i el discurs artístic és el cos. 

El cos és, també, el protagonista de l’espectacle que ens ocupa. O, més aviat, com el cos transita entre un estat i un altre, entre l’abstracció i la narració, fisicalitat i evanescència. “Ballar com a exercici de representació del que s’ensenya, allunyat del que és” explicava el crític Jordi Sora. Perquè ens entenguem: no li busquem significat. Més enllà, és clar, de la teoria a partir de la qual s’ha parit l’espectacle. Aquest espai és. I punt. 

En este lugar entre: Prethink and free action consta de tres parts: dos solos i un dúo interpretats per Oihana Altube i Clara Tena. El primer mapeja el moviment i fantaseja al realitzar l’acció, el segon és, per resumir-ho d’alguna manera, un possible diàleg entre Steve Paxton i Britney Spears.  El tercer (i alhora l’espectacle) neix a partir d’una frase de Marina Garcés: “La suma de tu i jo no és dos. És un entre en el qual pot aparèixer qualsevol”. 

El resultat, potser més interessant sobre el paper que damunt de l’escenari, potser massa experimental per un públic necessitat d’etiquetes i significats, ens obliga a preguntar-nos quin és el sentit d’un espectacle de dansa. I, alhora, ens recorda (i això sempre fa mal) que som més miops del que pensem. Per cert, qui també trenca esquemes amb el cos és Bárbara Pinto amb l’exposició Sin Título. Una sèrie de fotos i una projecció de vídeo sobre l’ús i l’esdevenir de la verticalitat i l’horitzontalitat en l’urbs. El Sâlmon, ja ho veuen, és molt més que dansa.