Crònica segon dia

Lali Ayguadé és una ballarina
reconeguda, que segueix inquieta en voler aprendre. Com una esponja
absorbeix tot allò que li atrau. Sigui un moviment, una actitud de
vida, un interior d’algú que voldria plasmar. Ara està absorta en
un concepte de la colla de Baró d’Evel: El punt zero. I el mira
d’implementar en el seu darrer treball “Kokoro” que, després de
l’estrena a Temporada Alta, ja té en vista les funcions al gener al
Mercat de les Flors.

En economía, el punt zero és un
moment beneït per a tot emprenedor: quan les despeses
s’aconsegueixen compensar amb els ingressos. En un debat, el punt
zero és l’oportunitat en què es discuteixin punts de vista
antagònics però sense els prejudicis anteriors. En creació, el
punt zero, segons Camille Decourtye i Blai Mateu, és quan l’actor
pot estar a escena amatent al més lleu matís. Quan pren una
consciència més profunda i descobreix el vol d’una papallona. Des
d’aquesta calma, arriba la creació més orgànica. I, al davant del
públic, es genera la connexió necessària per involucrar
l’espectador en l’acció que és a punt de produir-se. L’adrenalina
hi és latent però no domina el cos de l’artista. Des d’aquest
estat, tot roda amb molta més facilitat i convenciment.

Per a Lali Ayguadé, que feia aquesta
observació dijous passat en una xerrada a la Biblioteca Francesc
Boix del Poble-sec del cicle La dansa no fa por, el punt zero
també existeix com a coreògrafa. Daniel Beatriu i Toni Jodar (Bd
Dansa) s’han atrevit a fer un passeig per sis camins de la dansa
d’avui. Després de beneir el creuament de cultures (Roberto Olivan);
de donar claus per a la dansa integrada (Montse Colomé); de
trobar-hi l’humor en la dansa (Ramon Colomina); Ayguadé ha de donar
les claus sobre el gust del moviment. El cicle encara té dues
sessions més: El contacte amb les arts plàstiques entre altres
disciplines amb la participació dels coreògrafs de Malpelo (10 de
novembre a la Biblioteca de la Sagrada Família) i sobre la
quotidianeitat i la performance amb Pere Faura (17 de novembre,
Biblioteca Guinardó). Tots els ballarins seleccionats, segurament,
tenen matisos dels altres cinc camins exposats. Tota dansa d’avui és
mestissatge d’intencions.

Com es pot estar amatent com a
coreògrafa? En el fons, es tracta de ser molt receptiva a les
opinions dels ballarins i, amb molta cura, anar derivant del moviment
que proposen al que ella creu que es podria assolir, trencant les
barreres del desconegut, si és necessari. “Kokoro” én té molt
d’això. Perquè ella no hi ha volgut intervenir com a ballarina (és
el primer treball que s’autoexclou) i el rol de coreògrafa ha pesat
molt més amb la resta de la companyia. Ha perdut una emoció més
viva, d’estar dins del treball, però ha descobert la importància en
la capacitat d’escoltar i de comunicar-se.

Ballar és un signe de llibertat per al
seu cos àgil. Tant sigui en moviments amplis i volàtils com en els
fragmentats que ressegueixen un geroglífic impossible. Es pot ballar
al carrer. I es pot ballar Miró. Però cal fer una connexió amb el
que es balla, que no sempre s’aconsegueix. Es lluita sovint per
arribar a aquesta sintonia d’ona que encara és massa incontrolada,
lamenta. Però, vistes les funcions d’Ayguadé, el que sí que evoca
(sigui més abstracte com a “Incógnito” i “Saba”, o més
teatral, de personatges i espais reconeixibles, com a “Kokoro”)
és que es comunica amb el públic des de la profunditat de l’ànima.
Kokoro vol dir ànima, oi? Doncs aquest punz zero dels Baró d’Evel,
té bastant d’esperit, de ser-hi més que, únicament, estar-hi. Però
amb una calma que permet dominar el moviment, que permet disfrutar la
pausa. La clau, sovint, és en els difícils silencis o buidors
momentanis de desplaçament. Aquest és el repte sigui quina sigui la
distància amb el públic.

Si voleu saber, què va explicar Lali Ayguadé cliqueu aquí.

Saba Teaser, a dance piece by Lali Ayguadé from Edu Perez on Vimeo.