Crònica segon dia

Els actors de Menú Teatral són a la sala d’assaig de la segona planta de la Nau Ivanow. Aquesta sessió toca fer “neteja” (depurar les escenes perquè quedin ben fixades les intencions i el públic pugui seguir amb facilitat quin és el focus d’atenció). Encara no són les dotze del migdia i la calor comença a pesar. Tenen obertes finestres i la porta d’emergència perquè hi hagi corrent d’aire. Samarretes sense mànigues, roba còmode que contrasta amb alguna prova de vestit: Sabates, el bastó de Mr. Bridge (el presentador i mestre de cerimònies) s’intueixen pentinats d’època…  

A l’escena, quatre parelles ballen. Proven l’acció pensant amb un públic que els mira des d’un dels costats. Estan reconstruint la coreografia de moviments perquè l’havien preparat per a un públic de tres bandes. I és que si l’estrena serà a l’Atrium amb tot el públic mirant-los frontalment, a la setmana següent estaran al TGB amb públic a tres bandes. El moviment és continu. La paraula és clau per entendre les actituds (les mirades per marcar les enveges i l’odi entre aquests contrincants de la marató de ball dels anys 30 als Estats Units arribaran quan s’impregnin del personatge).

Dèiem que hi ha les quatre parelles ballant i parlant a l’escena. Desgranen records al judici. Tot és fragmentat i amb un punt d’artificiositat. L’espai musical actua de codi, com un coixí que ajuda a evidenciar els talls dramatúrgics i a on la trama trasllada el públic. És un dia lent, de precisió i d’exigència. Com el ball. Cal que hi hagi una actitud de cansament, de pesantor, però els actors han de ser enèrgics per atrapar l’atenció del públic. La música i els personatges juguen al contrapunt. Es contradiu per explotar el contrast. Són una gran família ocasional que viuen, ballen i dormen junts però es vigilen i aspiren a trepitjar l’altre, a què quedin tots eliminats per poder endur-se el premi d’aquesta marató de misèria. 

De fons, s’intueixen mecanismes tramposos per garantir una distracció magnètica pels espectadors de la gala patètica, que paguen perquè l’espectacle segueixi rodant a la pista. Els actors, en canvi, necessiten teixir complicitat, anar tots a la vegada, trobar que les intensitats de la interpretació sintonitzen en la mateixa freqüència. Amb el moviment continu, cal buscar mecanismes d’orbitació  perquè no hi hagi més empentes que les buscades. Amb rèpliques, quasi sempre curtes, diàlegs picats, és necessari que el públic trobi sempre qui parla. I això fa imprescindible que s’evitin els eclipsis: que uns tapin els altres. Cal apropar les parelles quan engeguen un diàleg en plena competició. Un exercici  titànic que rebrà, més endavant, l’empenta de la il·luminació. Això serà quan ja baixin el passi a l’escenari. 

Queden pocs dies. La feina és ingent. El cansament s’arrapa als ronyons i els mals de peus no se soluciona amb la crema finançada per Pneumàtics Montgomery. Aquests joves que ballen estan desesperats. Deurien tenir una infància i adolescència prou còmoda: de pastís de poma i tasses de porcellana blanca. Ara s’arrosseguen per seguir vius. La dignitat s’esfondra en una competitivitat estèril. El contrast és el treball d’actors que construeixen en aquestes terres movedisses. Si els personatges són membres d’una família de circumstàncies que s’arrancarien els ulls, els actors s’esperonen a què el company aguanti dret, brilli en la rèplica, respiri humanitat pels quatre costats. Les ànimes dels anys 30 malviuen en la competitivitat. Els actors d’avui s’enforteixen des de la complicitat. 

Resistència fins a l’estrena, doncs!