Crònica primer dia

“No, no és necessari explicar alguna
cosa en dansa”, afirma la jove i experimentada ballarina Lali
Ayguadé. Però, tot seguit, aclareix que a “Kokoro” (ànima, en
japonès) sí que hi ha voluntat d’un punt dramatúrgic. La
ballarina, que s’aventura a fer la seva primera coreografia de gran
format (60 minuts, 4 ballarins) però no a participar-hi, està molt
satisfeta del què ha après en aquesta nova faceta: “Ho
recomanaria a molts companys” d’escenari, conclou. Va decidir que
el projecte respiraria més lliure si es mantenia al marge del seu
calendari d’assaigs i actuacions amb companyies d’arreu d’Europa
(Akram Khan, Roberto Olivan, Hofesh Schechter, La Veronal, Baró
d’Evel). Admet que espera que la seva nomenada en el sector de la
dansa obri la curiositat als programadors que, fins ara, només la
coneixen per un preciosisme interpretatiu que transmet emoció i
actitud (al 2010 va ser nominada com a ballarina excepcional pels
Premis de la Crítica de Londres). Però està a l’expectativa
encara.

“Kokoro” va de transformació: Els
cossos evolucionen i es degraden. L’ànima creix i es fa adulta;
experimenta i aprén. Per això, un dels personatges és com un nen,
ingenu, naïf que contrasta amb la mirada del mossèn que segella uns
patrons estrictes d’espiritualitat. L’espai ballarà, es mourà,
perquè els tres bancs i la butaca no són uns elements estàtics, si
no que variaran de posició i també de funció, construint elements
nous que podran projectar l’acció més enllà del ciclorama i del
linòleum a ulls de l’espectador.

A Ayguade, ser fora de l’escenari
veient com ballen els seus companys, li ha permès trobar el punt de
trobada entre un africà especialista en dansa contemporània però
amb unes arrels de dansa tradicional, amb un acròbata de hip hop:
“cadascú té la seva manera de moure’s”. No vol renunciar a cap
d’elles però opta per generar un espai comú de moviment: “tots
ballen la mateixa cançó, però a la seva manera.” Sovint, navega
per l’ambigüitat de la comunicació i entre dos éssers de
llenguatges incomprensibles n’acaba generant un tercer. La
convivència sempre és un pont versàtil de dues veus amb intenció
d’entrar en relació. El Poder també deriva (tot i que probablement
amb molta més dificultat) i el que ostentava autoritat pot acabar
sent un desprotegit i patint un sentit del ridícul verge. Aquest
viatge que s’inspira a la peça, permet obrir una finestra al clown,
insinua la ballarina.

Ayguadé manté l’esquena recta, ben
vertical, però les seves mans, com la seva mirada no s’aturen,
construint castells en l’aire, projectant moviment tot i estar
asseguda a terra. Somriu en veure com Anna Calsina, que interpreta un
personatge un punt histèric i que se sent dominada, evoluciona de
nena acabada de néixer a àvia arrapada a una butaca. És una imatge
més aviat decadent però la puresa en què es planteja aporta
brillantor als ulls de la coreògrafa.

Queden 10 dies per a l’estrena al
Temporada Alta on ja va presentar una mena d’embrió (Saba)
l’any passat. L’obra es tornarà a provar amb un públic molt ampli a
la Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors de Barcelona,
el gener vinent. Alterna les funcions amb la representacio
d’Incógnito en el Mercè Arts del Carrer. Quasi res.

Jordi Bordes

Kokoro, directed by Lali Ayguadé, video: Edu Pérez from Edu Perez on Vimeo.