Crònica primer dia

Menú Teatral proposa un teatre de decantació. Pràcticament, els actors debuten com a companyia amb una peça que persegueix el límit de la dignitat humana. Ho fan a partir d’un fet històric: les maratons de ball dels anys 30 als Estats Units. En plena conseqüència del crack econòmic del 1929, un bon grapat de joves treballadors no troben res que els permeti sobreviure. Les maratons de ball (jocs que es podien allargar durant mesos amb l’únic descans de 15 minuts cada hora) era un refugi on tenien garantit el menjar i l’aixopluc tot i que els convertia en una mena d’animals de fira. El públic pagava per veure com els contrincants aspiraven a endur-se un premi en metàl·lic sucós i, potser, la fama. En realitat, el que posaven a prova és fins a quant es podia estirar la seva dignitat, fent-la cada cop més prima, més transparent. “La pista” és un viatge a la vergonya i a la humiliació.

Després d’un llarg període d’assaig, posant l’esgotament dels intèrprets al límit, han rascat material per construir aquest muntatge que es presentarà a l’Atrium dins del cicle DespertaLab com a obra guanyadora de la Beca Desperta 2015 de la Nau Ivanow. “La pista” coincideix en la denúncia de les maratons de ball com la pel·lícula de culte: “Danzad, danzad, malditos” (1969) de Sydney Pollack. Al drama de Vitto i Joan (la parella protagonista del film) s’hi han afegit unes altres tres parelles en la proposta teatral que lluiten per endur-se el premi. Vénen de mons i motivacions diferents però comparteixen la gana, el cansament i un somni cada cop més il·lús. David Maqueda assumeix el paper de director alhora que és el presentador d’aquesta gala vergonyosa. Ell posa a prova els contrincants i decidirà quins són els que hauran de sortir de la pista de ball. Per seguir viu cal seguir a la pista de ball però aquesta pista és, alhora, el que els hi treu la vida.

El format de l’espectacle, que parteix de la cronologia de les sessions judicials, permet que el públic acabi sabent-ne més que els propis personatges. Perquè els testimonis explicaran passatges (cadascú amb el seu particular punt de vista, més o menys coincident) d’un concurs que acabaria en tragèdia. Efectivament, Joan demana a Vitto que la mati per caritat humana. No és gratuït el títol de la novel·la “¿Acaso no matan a los caballos?”  (1935) de Horace McCoy, en què és un punt de partida de film i, ara també, de la versió teatral. Estats Units va prohibir, finalment, aquestes maratons de ball. L’espectacle denigrant havia arribat a la seva fi. Qui sap si, com a la mala herba del camp que mai desapareix, dècades més tard tornarien els concursos de balls de saló als instituts. De la misèria, això sí, es va saltar a la brillantina i a l’esclat juvenil de “Grease” (1978). Però això ja és tota una altra història. I tota una altra música: del dolor del blues a l’exuberància del rock.