crònica No hi ha bosc a Sarajevo

Fa calor a la sala d’assaig de la Nau
Ivanow. Es nota l’ambient carregat. De seguida, s’opta per refrescar
amb aire condicionat. A terra, la marca dels límits de l’escenari de
l’Atrium s’han mig esborrat però es torna a delimitar, ara
físicament, amb una taula. No hi ha bosc a Sarajevo va ser
l’obra guanyadora del DespertaLab 2016. I ja comencen a sentir la
pressió de l’estrena. Aprofiten la primera hora de la tarda per
fixar les accions d’un dimecres 15 de juny, amb quasi tots els
actors, la confluència de moviments. Que soni la música. Que
arrenqui l’acció, un ball despreocupat que esdevè un pròleg
aparentment festiu, per situar-nos entre franctiradors i víctimes.

Aquest drama de la desmembració dels
Balcans juga molt amb el llenguatge corporal, invocant la paraula en
uns monòlegs densos, que ajuda a detectar els bàndols entre els
serbis i els bosnians, entre els militars i els civils. Però també
entre els que es troben immersos en el conflicte i els que el viuen
des de la petita pantalla. La Companyia Paradiso 99, de fet, busca
generar un sacsejada a les consciències. Al 1992, la guerra era
cruenta mentre, a Barcelona se celebraven els Jocs Olímpics. El
volcà de l’exIoguslàvia, avui, està més o menys apagat, però la
Terra segueix amb ferides bullint com poden ser els conflictes
sagnants a Síria, l’Orient Mitjà, l’Àfrica o les tensions de
l’Amèrica del Sud. La mirada que proposa Begoña Moral (autora i
directora) no és superficial. Convida a descobrir què es mor de la
dignitat humana quan maten un familiar o quan es dispara un blanc que
no amenaçava res; només per a afeblir la moral de la societat civil
enemiga. El públic, que també assisteix al paper de testimoni sense
actuar per mitigar el conflicte, també ha de percebre un pessic al
cor, que li desperti la consciència.

Els 9 actors presenten uns personatges
complexos, que haurien de practicar la comprensió però que
prefereixen dominar l’altre poble com a mesura de supervivència. El
repte interpretatiu de Paradiso 99 és majuscul perquè procuren
mantenir els actors tota l’estona dins de l’escena i sempre dins del
personatge, procurant ser-hi present sempre, en una acció
fragmentària però, alhora, procurar generar una simfonia
coreogràfica que evidencii quin és l’instrument principal en cada
instant. Per això, són matisos claus per construir aquest fil
narratiu sense paraules, que els cossos es freguin, que competeixin
per una cadira subjectant-la amb força quan es recupera la plaça, o
que les mirades parlin.

Sense sang, només disparant amb els
braços estirats i fixant l’objectiu en un mirador imaginari, van
caient els cossos en una dansa macabra, inútil, devastadora que
Europa, embrutada de tanta sang innocent el segle XX, és incapaç de
frenar en ple segle XXI. El paisatge després d’una guerra és
devastat. Ni Koltès trobaria on refugiar el seu immigrant vulnerable
de La nit just abans dels boscos.
L’odi arrassa fins la consciència del que no ha estat capaç
d’aconseguir pacificar els germans. A la intempèrie, sense recer de
cap institució efectiva (com hauria de ser l’ONU,per exemple) tothom
és vulnerable.

No hi ha bosc a Sarajevo teaser 1 from Paradiso 99 on Vimeo.