Crònica general de Martí Rosell Pelfort

Com
ja deveu saber els passats dies 12, 13, 14 i 15 d’abril Igualada es
va tornar a omplir de teatre infantil i juvenil en la 29a edició de
La Mostra. Aquest any, un dels focus més importants va ser el de la
part juvenil, protagonitzada per la programació ja habitual en els
darrers anys però protagonitzada principalment pel grup de
participació jove. Aquest grup, del qual en formo part, ens hem
estat reunint des del passat mes de novembre per tal de decidir com
volíem que fos La Mostra Jove 2018. L’Escorxador d’Igualada és,
des de fa ja uns anys, la seu principal de la part juvenil de la fira
i és on es van dur a terme totes les activitats que va preparar o
coordinar el Grup de participació jove. Les activitats van ser molt
diverses però la majoria estaven relacionades amb el món de les
arts escèniques. Assajos oberts, improshows, concerts, comèdies,
exhibicions, tallers, post-funcions i Kahoots amb Novaveu o un dinar
popular van ser només algunes de les activitats que van fer que
L’Escorxador s’omplís de joves malgrat la pluja. De cara a l’any
que ve esperem que no plogui i que molts més joves decideixin a
animar-se a venir a una de les cites més importants de Catalunya si
parlem de teatre juvenil. I ara un deixo amb un seguit de crítiques
dels espectacles de la programació Jove, només dels que vaig poder
veure.

La
corda (TeDebat): Senzill
monòleg i debat que connecta perfectament amb el públic jove

De
vegades, moltes vegades, costa traspassar el mur, la cuirassa dels
joves, però l’espectacle La Corda de TeDebat ho aconsegueix. Per
sorpresa i sense previ avís un jove de vint-i-tants anys anomenat
Marc arriba a una classe tot preocupat per la seva novia, la Marta.
Descobrirem un noi jove, gelós i incapaç de mantenir la relació
amb la seva novia. El control, les relacions tòxiques, la llibertat
en les parelles, la confiança o la gelosia són els temes que tracta
l’espectacle i en els quals els joves hi entren de seguida. Al acabar
el monòleg de l’actor i un seguit d’intervencions per telèfon la
companyia obre un debat sorprenentment participatiu. Els joves de
seguida ens parlen de les seves relacions, de la teoria de la corda,
del control i de la gelosia. L’espectacle no és especialment
innovador però aconsegueix connectar amb els joves i amb això ja
n’hi ha prou perquè sempre és difícil. La proximitat amb l’actor
que s’ha colat a la classe fa que el bon rotllo imperi en tot moment
i sigui gairebé un diàleg amb el públic.

Consulta quina és l’opinió dels crítics aquí

Quins
clàssics (La frontera artesanal): Intent
fallit d’explicar la literatura de manera interactiva amb una molt
bona interpretació i un in
crescendo d’acció

Els
espectacles de vegades no compleixen l’objectiu desitjat però igual
n’aconsegueixen un altre. Per com està construït aquest espectacle
crec que intenta incitar a fer llegir clàssics als més joves i no
ho aconsegueix. Un professor jove i enrotllat entra a la classe
presentant un programa per fer arribar la literatura d’una manera més
didàctica: amb emoticones, exemples i interacció amb el públic,
poc després entra un estereotipat inspector estirat i estricte que
fa canviar la classe i qüestiona el monòleg demostrant la seva
superioritat. Intenta presentar la Ilíada, Hamlet, Frankenstein i la
Metamorfosi en un format diferent que no et fa venir ganes de llegir
cap de les quatre novel·les, que tampoc pensaven obrir els
adolescents. Tot i així, el joc còmic dels dos personatges acaba
fent que el públic estigui pendent d’aquest constant joc dels
disbarats. Si no han après, potser han rigut.

Consulta quina és l’opinió dels crítics aquí

Bombers
(Mise en lumière/Barna-Bé): La
història del dolent i la de la innocent en un diàleg intens, amb
brillants interpretacions però potser un pèl llarg

De
l’abús a una noia mentalment limitada per part d’un o més bombers,
d’això ens parla aquest llarg i intens debat entre la noia i el
bomber abans del judici. L’amor de la noia cap al bomber idealitzat i
el només sexe que volia l’home provoca un diàleg xocant de les dues
histories. Si no dius no, és sí? Aquest intens debat és el que
aborden els dos intèrprets que fan que et creguis la història
plenament. En un espai simple però molt adequat, amb una dramatúrgia
intensa però llarga i amb boníssimes interpretacions Bombers
aconsegueix convertir-se en un notable espectacle que obre un llarg
debat.

Consulta quina és l’opinió dels crítics aquí

Lost
dog…perro perdido (Cal y Canto Teatro): En
una posada en escena immillorable Cal y Canto ens presenta la
història d’un gos abandonat que aconsegueix despertar la tendresa
d’aquells que mai ens havíem fixat en els gossos de carrer

Sembla
mentida que encara ens puguin sorprendre les posades en escena. Quan
et penses que ja ho has vist tot llavors apareixen artistes com Cal y
Canto i ens presenten el seu Lost Dog en una posada en escena
immillorable i sorprenentment diferent. La història d’aquest gos és
trista, molt trista i ens fa adonar de l’egoisme dels humans vist a
través d’aquest gos i la seva alçada, ja que l’espai on passa
l’acció no fa ni un metre d’alt. Lost Dog és aquest gos abandonat,
acollit, trist, ferit, influenciable, innocent i amb sentiments. Jo,
com dic en el títol, mai m’havia fixat amb els gossos abandonats al
carrer i aquesta magnífica història m’hi ha fet pensar. Necessitem
obres que ens facin pensar en els altres i que ens recordin que som
uns egoistes. I les necessitem tant ben fetes com aquest espectacle.
Amb la senzillesa, compicitat i proximitat de l’espai escènic
aquests artistes aconsegueixen explicar una bona història en una
encara millor posada en escena. Una cabana deixada ens fa adonar de
la vulnerabilitat dels gossos però també la dels humans.

Consulta quina és l’opinió dels crítics aquí

Cospress
(Kimani): Cospress
ens parla del culte al cos en aquesta peça de dansa no prou definida

Aquest
és un espectacle molt adequat per joves i adolescents. Els trastorns
alimentaris, l’obsessió pel cos, la moda, la perfecció,
l’aprimar-se i, en definitiva, el culte al cos són els protagonistes
d’aquesta peça que no és dansa ni teatre, elles en diuen teatre
físic o dansa-teatre. El joc de l’actriu i la ballarina et fa entrar
en aquest món de l’obsessió a través d’un joc amb maniquins,
culleres, plats, benes, cadires de rodes, pintallavis però sobretot
un joc amb la mort. Pot ser tant perillós? Podem morir-nos per voler
arribar a ser maniquins? Què és la perfecció? Podem ser mai
feliços si la perseguim sempre? Aquestes són només algunes de les
preguntes que obra aquest espectacle que no acaba de ser bo però que
si que provoca un llarg i intens debat entorn el culte al cos.

Consulta quina és l’opinió dels crítics aquí

Paràsits
(Cia. B de Bareka): Musical
prou ben fet que canta a la llibertat d’expressió, la manifestació
i el pacifisme però que cau en la mediocritat dels musicals
habituals, comercials, plens d’amors estranys, de tòpics,
d’estereotips, d’interpretacions sobreactuades i de cançons
agudes repetitives i avorrides.

El
diec ens diu:

musical 
1 1 adj. [LC] [MU] Relatiu
o pertanyent a la música. Una
obra musical. Vetllada musical. 
1 2 adj. [LC] [MU] Harmoniós,
melodiós. Veu
musical. Accent musical. 
2 m. [LC] [MU] [JE] Pel·lícula
o espectacle teatral que es desenvolupa a través de seqüències
cantades o dansades.

En
cap moment hi diu: ha de ser estereotipat, ple de tòpics, amb amors
estranyíssims, amb cançons repetitives, comercial… Però sembla
que no sapiguem fer res més. A mi, com podeu veure no m’agraden
aquest tipus de musicals. Una protagonista bona persona, un poeta,
una noia reservada, una parella enamorada i amb complicacions i un
xuleta
impulsiu són els estereotips que han fet servir per acostar la
història dels Pirates d’Edelweiss al públic adolescent. Paràsits
ens parla d’un grup de joves que s’organitza per combatre el nazisme
amb l’única arma que tenen: els pamflets. Aquest cant a la llibertat
d’expressió, la manifestació i el pacifisme (en temps com els que
estem passant) s’havia de fer ara i pel públic adolescent però,
calia fer-lo així? Les obres xiclet, aquestes que s’allarguen amb
cançons inútils, no m’agraden. El que és innegable és que la idea
que han desenvolupat (que agrada a un cert públic) l’han fet molt
bé: ben interpretada (més enllà dels tòpics i estereotips que hi
figuren), ben cantada (més enllà d’aquest tipus de cançons
repetitives) i amb una bona posada en escena (gens allunyada de la
clàssica dels musicals). És així com B de Bareka canta a la
llibertat en aquest musical: Paràsits

Consulta quina és l’opinió dels crítics aquí

Balkan
Paradise Orchestra (Balkan Paradise Orchestra): Concert
festiu i per a tothom musicalment impecable

Un
músic d’alta categoria m’hagués dit que són unes músics molt
professionals i que sonen d’allò més bé. I en canvi, un nen de 6
anys m’hagués dit que s’ho ha passar súper bé i que ha estat tota
una festa. I això vol dir que és un bon espectacle, un bon concert.
Perquè el que és realment bo, ho és per tothom, grans i petits,
experts i inexperts. Aquest concert és, per damunt de tot, festiu.
Però només és música, música i prou, li faltaria una posada en
escena per acabar de complementar el bon ambient que des d’un bon
inici es respira . Els concerts ja són això: només música, però
aquesta és molt i molt bona. 

Consulta quina és l’opinió dels crítics aquí

Martí Rossell Pelfort