Crònica d’Uti et Abuti

El dret a l’ús i a l’abús és el que defineix la propietat
en dret romà. Aquest és el punt de partida d’Uti et abuti, el nou espectacle del sempre inclassificable Roger
Bernat. Un encàrrec de Jordi Fondevila que (de moment) només es podrà veure el
pròxim 17 de maig al cicle Noves escenes de la Pedrera.

Són les dotze del migdia. Està a punt de començar el
butlletí de les 12h a RAC1 i, tal com vam quedar, truco a Roger Bernat. Què
tal, tot bé, fa temps que no parlàvem. Parlem de les habituals presses en la
creació (periodística o escènica) i comença l’entrevista. Primera pregunta, la
bàsica: Què hi trobarem a Uti et abuti?
“A l’espectacle posem en joc la necessitat que tenim tots
de comunicar-nos i com aquesta necessitat, quan és vehiculada per un dispositiu
del què tu no tens control, acaba generant un discurs completament diferent”
m’explica. I no només això, sinó que, “com més actius estem a les xarxes
socials, ho som menys en el nostre compromís societari al carrer i a la
política”. Dit d’una altra manera: Hem subtituït les pancartes pel tuits,
l’acció pels hashtags. I qui dia passa, any empeny.

I tot això com es trasllada en un espectacle?
Resposta ràpida: “A través de l’smartphone”. En entrar a la sala de la Pedrera
ens trobarem una mena de xat, on els espectadors tindrem l’oportunitat de ser
els protagonistes d’una sèrie d’escenes que es construeixen en els seus mòbils.
Aquestes escenes formaran una ficció que acabarà explicant una història
inesperada. El joc del telèfon portat a l’extrem.

M’explica que va optar per aquest dispositiu
perquè està convençut que el teatre ja no és l’espai on es representa la
realitat. “La realitat es representa en les innumerables pantalles que tenim.
Els mitjans de comunicació i la política treballen amb eines bàsicament
teatrals i espectaculars, al teatre li ha quedat el privilegi de ser el
dispositiu crític que parli precisament de tot això” diu Bernat. El teatre, per
tant, acaba sent un lloc ideal per fer una crítica dels dispositius de
comunicació i les xarxes socials. “Crec que és un espai prou ambigu com per què
les paradoxes de la comunicació virtual siguin molt més visibles del que són
habitualment quan estem davant d’una pantalla” afegeix. Entre la virtualitat
del xat i la realitat de la sala de teatre. Teràpia de xoc per adonar-nos que
el nostre dia a dia podria ser un capítol de Black Mirror.