Crònica d'”Un tret al cap”

El dramaturg Pau
Miró surt dels esquemes que li havien estat familiars fins a la seva
darrera obra, Victòria,
i ens presenta una reflexió sobre l’ofici del periodisme, un tema
molt actual avui en dia. Ho fa amb un seu propi text, interpretat per
Emma Vilarasau, Imma Colomer i Vicky Luengo.

Emma Vilarasau
interpreta el paper d’una periodista que ha dedicat tota la seva
vida a la professió, a l’espera del moment – i de l’article –
perfecte. El diari pel què treballa l’acaba d’acomiadar, la seva
germana està malalta i una jove dona s’introdueix a la seva vida
demanant-li ajuda.

Aquest és un punt
de partida a partir del qual es desenvolupa una narració que toca
temes molt delicats: la pèrdua del sentit crític, la censura en
l’àmbit privat i públic, el benestar psicològic del periodista,
la precarietat d’aquesta feina i la dificultat de comunicar-se. La
tasca és de difícil realització a causa de l’enormitat de
cadascun d’aquests temes, i potser el tractament de qüestions tan
complexes és poc completa, lleugerament precipitada.

Pau Miró es
proposava, segons el que va declarar juntament amb la protagonista en
una entrevista, que les actrius sortissin de la “teatralitat
convencional” i de la “falsa teatralitat” típica de l’estil
televisiu i que actuessin amb honestedat. Aquesta intenció, potser
per la gravetat dels temes presentats, queda poc clara i en alguns
moments pot resultar forçada: la caracterització del personatge
principal és extremadament marcada, quasi prepotent. No obstant
això, el joc entre les actrius funciona bé. Imma Colomer diverteix
i commou amb una actuació impecable que resulta familiar i
espontània. El personatge interpretat per Vicky Luengo, al contrari,
es queda poc definit, potser per una tria de la direcció, i transmet
certa desconfiança.

En definitiva,
malgrat algunes debilitats en la estructura de la narració, aquesta
obra emociona i sacseja l’espectador posant-lo davant d’una
reflexió que espanta però és inevitable. Algun acudit enginyós
completa l’obra amb pinzellades d’humor i sarcasme que
esmorteeixen – o, al contrari, fan més amargs – els temes
tractats. 

Teatre Municipal de
Girona, 14 d’octubre de 2017