crònica Dramaburg

Divendres a la tard preestiuenc. A la
foscor de la Sala Andy Warhol de la Nau Ivanow els actors
de Dramaburg es vesteixen unes malles que van cobrint tot
el cos. Encara els hi falta l’impermeable per completar el seu
vestuari postfuturista. Són un grup que escombra cendres
radioactives. Sempre se’ls acumula la feina. El descans preceptiu és,
quasi, una quimera. Si la humanitat exposa a la vida al Planeta al
límit, també els plans de neteja són agobiants, impossibles de
complir.

A terra, les marques de l’escenari de
l’Atrium, més reduït encara que aquest escenari. La sala, que
estrenarien professionalment les creacions de la Factoria Escènica
Internacional (FEI) de Carme Portaceli sempre implicava una
dificultat per una columna central. Integrar-la a l’espai era el
repte de tot escenògraf. Ara, amb unes grades més reduïdes la
columna queda al marge, entre caixes. A l’Atrium també hi ha una
tirànica imposició de l’espai.  Dramaburg aprofitarà les dues
obertures del fons perquè els seus personatges transitin misteriosos
pel darrere de la pilona de l’edifici.

Tornem a escena. Xavier Torra engega el
seu monòleg fent les propostes d’articles per a un diari. Vol parlar d’allò que
ningú escriu i que és ben pròxim a tot ciutadà. Petites
reflexions que poden dur a conclusions radicals, valentes, militants.
Però cap interessa al magnat de la rotativa. Finalment, el
traslladen a fer una crònica de colorín d’una gala
internacional de moda. Ell procura informar-se per poder
treure suc a aquell pastitx de festa però ni tant sols això li aconsellen.

La gala supura tota la superficialitat
que la societat ha sabut metabolitzar durant els darrers segles de la
postmodernitat. El plaer, el desig, la fisicalitat és
provocadorament ofensiu. L’acció explícita guanya a la insinuació,
en un passatge que evoca un món sense matís del Sapiens Zoo,
d’Animal Religion. L’artificiositat dels personatges contrasta amb la
honestedat dels actors i de la proposta. Estan representant allò que
els ofega, per mirar d’esclatar-ho. Aquesta recerca els va dur a
quedar tercers en el concurs del DespertaLab, extrem que ha permès
quatre setmanes de residència i 10 dies d’explotació a l’Atrium.

En el fons, saben que l’enemic és
massa poderós, que sucumbiran en l’intent. Però algú s’ha
d’encarregar d’ensenyar la deixalla de la societat i mirar de
processar-la. Guillem Gefaell, provocador, denunciava en la roda
de premsa de presentació del cicle, de la setmana passada, que la
vida slow i el món vegà només concedeix uns segons més d’agonia a
un planeta exhaust. Cal salvar el planeta destruint la humanitat,
augura corrosiu. El públic
haurà de triar entre una màscara antigàs o una de Mickey Mouse.

La
veritat no permet solucions intermitges….