Crònica dels espectacles de divendres i diumenge

Contra la injustícia…

El passat cap de setmana va arribar la 16a edició del Festival Escena
Poblenou, quatre jornades (de dijous a diumenge) plenes d’activitats molt
diverses però amb un rerefons de reivindicació. En els diferents espais del
barri van abundar les crítiques a la societat patriarcal i capitalista, però
també el clam per una societat més cohesionada i col·laboradora.

Així es va veure al col·loqui Escena, Dones i Escriptures, en el
que es pretenia donar visibilitat a l’absència de lectures (de textos escrits o
teatrals) des del punt de vista femení. Es va parlar de gènere, però també de cultura
i de precarietat. Tot i això, es veien en les ponents exemples de dones que se’n
surten, no sense dificultats, en aquells projectes que emprenen. Les periodistes
Neus Molina, Aída Pallarès i Bel Olid i les creadores Ada Vilaró –directora del festival– i Carla Rovira -directora de Aüc i Màtria– van parlar dels seus projectes, van denunciar
experiències pròpies en què s’han sentit discriminades i van criticar la falta
de consciència que hi ha sobre la desigualtat, també en el sector cultural.

Un altre tipus de polèmica és la que va aportar la performance de John Fisherman, un controvertit creador
noruec. A Fisherman’s Arrival, l’artista
se situa vestit de pescador a la terrassa d’un edifici, i des d’allí llença la
canya mentre, a sota, els nens de la plaça intenten atrapar-la. El que podria
ser un simple joc, adquireix una perspectiva més maquiavèl·lica amb un sol
detall: L’esquer utilitzat pel pescador són bitllets. Al principi, només de 5
euros. Després, de més valor. I qui aconsegueix atrapar-los se’ls queda. A
mesura que la quantitat augmenta, els pares s’acostaven per ajudar als seus
fills i es començaven a observar un seguit de fenòmens socials, alguns més
positius que altres: La llei del més fort que dóna superioritat al més alt, el
poder del treball en equip quan un nen puja sobre el seu pare i la capacitat
del qui controla els diners per moure a la resta segons la seva voluntat. Fins
a on estem disposats a arribar per aquests poderosos paperets?

També sobre diners tracten les dues versions que es van presentar de l’espectacle
de creació de Laida Azkona i Txalo Toloza-Fernández. Extraños mares arden és una performance documental en què s’explica tota la
història de la desertització, també social i econòmica, del desert d’Atacama,
un lloc àrid i ple de recursos minerals clau en el desenvolupament del
capitalisme. Durant l’espectacle, es presenta amb ironia i sarcasme el progrés basat
en l’especulació del clan Guggenheim, així com la seva relació amb les crisis
del poble xilè. I es veu clarament com la realitat conté àmplies dosis
d’absurditat, amb fenòmens injustos que continuen vigents avui dia d’avui i
que, decidits en despatxos, acaben interferint i molt en la vida i la mort de
pobles sencers. A El Asado, l’altra versió, el contingut és el mateix però no la
forma. Els vídeos se substitueixen per la veu de Toloza i fotografies de les diferents
èpoques, i la narració ve acompanyada d’un dinar en comunitat amb tot de plats
típics de la zona relacionats amb la memòria familiar de l’artista.

…germanor.

L’acció col·lectiva és l’epicentre de Espera. Els intèrprets Celso
Pereira i Francesca Lissia, de
la companyia de circ Eia, ofereixen una incursió en el món de
l‘acrobàcia. De menys a més complicació, els artistes ens absorbeixen amb els
seus exercicis en una atmosfera rústica, que a vegades sembla que ens
transporti a un país africà. Utilitzen objectes tan senzills com cordes,
paneres i baldufes, elements aquestes últimes que després simulen amb els seus
cossos. I els acompanyen una il·luminació de tons càlids i unes músiques
dolces. Però el més significatiu de l’espectacle és que és participatiu. Fins a
8 persones del públic surten a l’escenari per acabar fent circ sense adonar-se’n.
Els que es queden de públic també tenen la seva missió, ja que els esquellots
de l’inici són repartits entre el públic per acompanyar acústicament el
muntatge. Al final, ens adonem que estem en un trencaclosques grupal en què
cadascú hi aporta la seva peça. Una petita i juganera meravella que retorna a
valors menys visibles actualment com la comunitat i l’artesania.

En la mateixa línia participativa anava la mostra i classe oberta de swing que va omplir de festa la plaça de
Can Felipa amb sons d’allò més animats i sorprenents –  la banda sonora de Joc de Trons mai havia estat tan ballable!-. I per descomptat, l’urGENTrelacionar-se
i l’urGENTestimar, dos espectacles de carrer ideats per Vilaró i Josep Perelló que es van presentar com
a final de festa. El primer, una instal·lació situada en plena rambla del
Poblenou en la qual es convidava als vianants a participar en un experiment
sociològic. A través de dues tauletes electròniques, dos desconeguts podien
contestar simultàniament a unes preguntes en què el resultat quedava
condicionat per la interacció entre les dues respostes. Amb aquests resultats,
es pretén estudiar el comportament i la cohesió existent els veïns del
Poblenou. Per la seva banda, Vilaró va protagonitzar a la plaça Prim una versió
de tres hores de la performance amb què va inaugurar Fira Tàrrega, amb el seu
batec i els batecs dels caminants com a banda sonora. Com a acte de cloenda,
l’arribada d’un grup de timbalers imitant el so del cor, un parlament de Vilaró
reivindicant la necessitat de continuar bategant i una emotiva cançó final de Lídia
Pujol i Xavi Lloses.

Desigualtat, precarietat, capitalisme… Són molts els conceptes que encara
fan mal a la societat “avançada” en la que ens ha tocat viure. No obstant i per
sort, encara hi ha petits racons des dels quals replantejar-nos el que ens
envolta, conèixer altres realitats i somiar en un futur més amigable. Amb les
relacions humanes i la cooperació com a elements imprescindibles. I amb aquests
valors per bandera, s’acomiadava el festival, fins a l’any que ve!