Crònica del segon dia

Divendres, Los Corderos versionaven aquella cançó que deia:
“La vida es una tom, tom, tómbola”. I dissabte, a Constructivo, els dos paletes més sensacionals que us pugueu
imaginar: Rafa (Ernesto Collado) i Luiggi (Piero Steiner) ens la tornàven a
cantar. Ocurrents, divertits i amants dels jocs de paraules, són poliglotes per
necessitat i filòsofs per naturalesa. Toquen el totxo com ningú i mentre
aixequen paret, munten bastides o es fan el dinar parlen de la vida, la
família, la feina i, sobretot, dels arquitectes que construeixen edificis
faraònics i buits, dirigits a dissenyar un skyline
al més original millor, però mai per ser habitats. I què s’ha de fer, doncs,
amb tanta piràmide inútil? Tirar-la a terra i a cop de maça si convé! Amunt i
avall sense parar, es desplacen contínuament pel pis de dalt de La Planeta –ara
en obres– i nosaltres els seguim procurant no perdre’ns ni una de les seves
disquisicions iròniques i plenes de sentit comú.

Mentrestant el món gira, com gira la seva formigonera i com
giren Bonito i Shengo, els dos preciosos cavalls de Baro d’Evel, per la petita
pista que la troupe de Camille
Decourtye i Blaï Mateu han plantat a La Copa de Girona. Ple a vessar i amb
totes les entrades venudes, Bèsties
busca novament l’entesa primigènia entre home i animal. Cavalls, ocells,
acròbates, contorsionistes… es troben, s’encreuen o s’apleguen enmig del
cercle que esdevé el seu hàbitat, el lloc on el cos i la veu expressen desig,
por, neguit, alegria, felicitat… en perfecta harmonia amb la música o el
silenci que acompanya els diferents números.

Al mig de la pista hi descobrim també una mena de clown que
ni calla ni para quiet, es fa dir Gino, és italià i una estona abans feia de
paleta; retrobem Piero Steiner. Potser es tracta de la Teoria de la
improbabilitat que preconitzen Los Corderos, però potser només demostra la
versemblança d’una altra teoria prou coneguda; la dels sis graus de separació,
segons la qual la distància que separa dues persones totalment desconegudes i
de qualsevol racó del món és de només sis passos o esgalons. Aquest és el punt
de partida de Perhaps all the dragons;
l’elaborada instal·lació d’una companyia –anomenada Berlin i present per primer
cop al Temporada Alta– que a través la tecnologia fusiona el document i la
realitat. Asseguts al voltant d’una taula circular i davant una pantalla
escollida a l’atzar, escoltarem una història monologada (de les 30 que s’hi
expliquen, 29 són certes) que ens portarà a una altra fins a completar el
cercle que ens haurà connectat individualment i col·lectiva.