Crònica de ‘Lo Mínimo’

Acaba d’arribar de Madrid i a la maleta ja li neix un altre repte, acceptar l’encàrrec de La Pedrera d’estrenar una peça de nova creació dins del seu festival Noves Escenes. Fa només dos mesos va presentar al Festival Sâlmon del Mercat de les Flors Pelucas en la Nieve, que també s’ha representat a Madrid.

El 10 de maig a l’Auditori de La Pedrera presentarà una peça creada a sis mans, les dues d’ella juntament amb les dels creadors Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol. I malgrat que la peça porti per títol Lo Mínimo, el que rebrà el públic serà el màxim ja que si la unió fa la força, aquesta esclatarà d’una forma poc habitual. Cris Blanco destaca de la peça el resultat de la unió dels 3 creadors: un humor peculiar, però que ningú no s’esperi una comèdia, el públic més fidel ja sabrà trobar-lo; es treballa el fet quotidià, sublimant-lo; es barregen la realitat i la ficció, com ja passava en treballs anteriors i els jocs del llenguatge estaran molt presents.

Lo Mínimo neix com una prova i la seva expressió màxima recau en la posada en escena. Serà llavors quan el públic rebi la sensació que els creadors volen mostrar una mena d’estranyament. El públic entrarà en un lloc on la ficció de fora, tempestes, sons de micos… el farà replantejar-se on és o què és a punt de presenciar.  

En un espectacle d’una única funció no es pot mesurar la reacció del públic. Però tant els que estan familiaritzats amb la seva obra com els que no han de tenir clar que hi haurà quarta paret. Encara que la reacció del públic serà important, no es busca un públic participatiu. “La seva única funció serà fer de públic”, recalca Cris Blanco.

“És difícil descriure un espectacle que encara no està acabat, que encara no ha vist ningú i que només veurà acabat la gent que vingui a La Pedrera.” Encara que no sembli de gran ajuda pot ser ho, sobretot per aquells que busquin veure peces úniques, sentir-se partícips d’alguna cosa que potser no es repetirà.

Lo Mínimo no es basa en la crítica social a cap col·lectiu. No hi ha cap tipus de crítica implícita, “el fet més polític de la meva feina és poder seguir fent-la cada dia”. Amén.