Crònica de l’Escena Poblenou 2018

Un any més,
l’Escena Poblenou va sacsejar el barri homònim per omplir-lo d’arts escèniques.
I, de nou, el festival va tornar oferir oportunitats a companyies i espectacles
que no en tenen gaires: moltes creadores, muntatges arriscats i experimentals,
culminacions de tallers creatius i espectacles que encara estan en procés o que
no han caminat prou.

Un exemple de
proposta peculiar és Saunterer, un site
específic multidisciplinari i itinerant creat per Marc Rodrigo, únic integrant del Colectivo Ameno. En ell, a partir de la filosofia de Santiago Lopez Petit i els Pressentiments d’Espai en Blanc se’ns
proposa caminar com a acte de llibertat. Tot i ser una performance tendra i amb
una certa bellesa poètica, resulta potser poc mordaç i un pèl contradictòria. I
és que, al final, la voluntat d’irrompre contra el món a través d’accions
melancòliques acaba creant el mateix tipus de missatges mrwonderfulescos que la peça critica. També itinerant va ser Showdown#1, el final d’un taller
d’artista a la Central del Circ dirigit per Yaëlle Antoine i Didier
Dembrant. A l’exhibició, els espectadors escoltaven amb auriculars uns textos i una atmosfera
sonora que intentaven ser el fil conductor entre els números dels diferents artistes. El problema de l’espectacle és que el públic va quedar limitat
pel número d’auriculars disponibles, fent que molta gent no pogués seguir la
funció en tota la seva intensitat. Es va perdre doncs un dels grans atractius del que suposa un espectacle obert i gratuït al carrer, en el que qualsevol vianant es pot
convertir en espectador improvisat.

Millor resultat
va ser La bugada, un espectacle
sorgit arrel d’un taller de LaBuena
Compañía amb dones del barri dirigides per Arantza López i David Franch. Basant-se en l’acte de rentar la roba de forma manual, el treball, creat a partir d’improvisacions
de les participants i molt ben integrat en la plaça Prim, va mostrar un delicat
univers femení en el que les dones
juguen, canten i somien, però també se senten maltractades i abusades. Per la
seva banda, l’espectacle Ser Britney Spears, una col·laboració entre El Pollo Campero i el Colectivo Leer es Sexy també reflexiona
sobre els abusos femenins tot i que en un context absolutament diferent: el de
les dives del pop. A traves d’una exposició de la vida de Britney Spears, amb vídeos i imatges mítiques de la cantant,  se’ns planteja el negoci de les grans industries
musicals i cinematogràfiques com a fabricants d’icones adolescents. Algunes de
les dades que presenten són realment inquietants. No obstant, la potencia
d’aquests continguts es combina amb els diferents intents dels intèrprets Tomás Castro i Cris Celada de ser com Spears. Per a això s’inventen
diferents tècniques –imitar o falsificar fotografies i videoclips- d’un humor
força simple i que trenca amb la potencia critica de l’espectacle.

La poetessa Joana Brabo, artista dels jocs de
paraules, va presentar ZEN x ZEN, la seva primera aproximació a les arts escèniques. Abillats
amb uns inquietants capgrossos en forma de somrient nena asiàtica, ella i els
seus ajudants, Bru Ferri al so i André Cruz als visuals, van oferir una
irònica i molt íntima mirada als exercicis clàssics de meditació. Dels
malabarismes poètics de Brabo es pot passar a parlar dels números de clown de Núria Valero i dels duets acrobàtics de Rosa Forteza i Alejandro Navarro a l’espectacle Lady, Frank i Stein. En aquest Frankenstein circense, un científic i
la seva ajudant aconsegueixen el miracle de la resurrecció, posant el circ al
servei d’una historia lineal per a tota la família que combina virtuosisme i
diversió.

Però les dues
joies del festival –amb el permís de Màtria,
la potent recerca feminista de Carla
Rovira– van arribar el diumenge. El Veus entre murs ideat per Ada Vilaró
i Josep Perelló va ser certament una
experiència impactant. Un concert de Clara
Peya i Lídia Pujol fet per a les
preses del centre penitenciari de Wad Ras que el públic, des de fora, només podia
escoltar. Entre les diferents peces, es van sentir testimonis d’algunes preses que
animaven a gaudir de tots aquells privilegis que es tenen en llibertat però que
sovint no es valoren. I és amb aquest impacte encara present que es va arribar
a la clausura del festival. A Las muchas,
la ballarina mallorquina Mariantonia
Oliver ofereix un espectacle de dansa i moviment de gran bellesa. A escena,
en una pantalla, les projeccions d’11 mallorquines d’entre 68 i 83 anys
gravades amb una exquisida delicadesa mentre fan moviments senzills com
caminar, creuar les cames o simplement estar. Un focus captivador sobre la
complexitat dels seus cossos amb una sorpresa final que va acabar convertint el
Centre Moral del Poblenou en una festa.

Així doncs, tot i
els diferents nivells de les propostes, el més destacable del festival és que
ofereix als artistes la opció de crear i errar o, el que és el mateix,
d’experimentar amb millors i pitjors resultats. Aquest espai creatiu i d’investigació
amb projectes de naturalesa tan diferent és el que fa de l’Escena Poblenou un
festival tan necessari. Quedem doncs a l’espera d’una nova edició plena de
noves oportunitats, propostes i aventures!