Crònica de l’assaig obert de ‘Coda’ d’Atresbandes

“Si desitges veure les teves obres
representades tal com van ser escrites, t’hauries de convertir en
president”. La cita amaga ironia i doble sentit, és de Václav
Havel, expressada des de la seva doble faceta d’escriptor i
responsable del govern txec. Fins a quin punt és lliure un artista?
És aquesta una de les qüestions que sobrevola l’últim treball de
la companyia Atresbandes, ‘Coda’, que es podrà veure a L’Auditori de
Barcelona els dies 13 i 14 de juliol dins el festival Grec i el cicle
Escenes. Quan faltava més d’un mes per a l’estrena, ens vam colar a
un assaig obert de Factoria Grec i vam poder conversar amb la
companyia sobre la complexitat del seu procés de treball.

És
la primera vegada que la formació integrada per Albert Pérez
Hidalgo, Mònica Almirall i Miquel Segovia planteja un treball en
col·laboració amb altres artistes com el del musicòleg Jordi
Alomar, el pianista Gregori Ferrer i el Brossa Quartet de Corda,
artistes que per motius d’agenda no van poder estar presents el dia
de l’assaig. Una llàstima, perquè la música és una part
fonamental d’aquest espectacle que agafa com a motiu de reflexió la
figura de Dmitri Xostakóvitx.

Com pot cohabitar un artista
amb règim totalitari? Es pot ser crític i alhora esdevenir una peça
de la propaganda artística soviètica? Vida, art i política suposen
un fecund eix de coordenades en els temps que corren i la figura del
compositor rus esdevé un punt de fuga interessant si plantegem com
fa Bernd Feuchtner que Xostakóvitx “va desenvolupar un sistema
d’expressió encoberta, una espècie de codi xifrat per dir just el
contrari del que sembla escoltar-se en primera instància”.

Comença
l’assaig d’unes escenes de ‘Coda’, títol que fa referència al
fragment final d’una composició, un símbol de l’escriptura musical
que s’utilitza també per marcar una repetició. Pel que veiem, a
l’espectacle també hi ha molta repetició. Diferents accions de
caràcter extens i repetitiu es desenvolupen a escena. Els performers
van repetint moviments com recollir mistos un a un o llançar flors.
Al principi insistents, fins i tot desesperants, però les accions
van encavalcant-se les unes amb les altres i, mentrestant, a la
pantalla van sortint uns textos que van afegint noves capes de
material. Es crea una espiral de sentit en múltiples
direccions.

Els Atresbandes són col·laboradors de la
companyia El Conde de Torrefiel i el seu característic llenguatge.
Veiem també que ‘Coda’ habita aquesta fecunda estructura de diverses
capes complementàries (acció, text projectat i atmosfera sonora)
que estira els significats per la insistència de les accions i per
la seva relació amb la resta d’elements. En l’apartat performatiu
veiem un to clarament diferent al d’altres espectacles de la
companyia com ‘All In’ o ‘Locus Amoenus’, treballen més el
simbolisme dels objectes convocats i no tant el personatge o el
plantejament dramàtic de les situacions que veiem.

Un cop
acaba la representació una mica abruptament (coses de l’assaig i el
directe), la companyia seu per explicar-se i el públic prepara les
preguntes. Que diferent això que hem vist de tota la resta, un salt
en el llenguatge de la companyia? Primer ens adverteixen que el que
acabem de veure no és, ni de bon tros, una aproximació al treball
final, que assajar vol dir provar i és justament el que estan fent
quan falten molts dies per a l’estrena.

Ens informen també
que el procés de treball està desenvolupant-se de forma molt
diferent de l’habitual, que sortir d’una estructura de treball a tres
per incorporar la feina d’altres professionals, i més si són
músics, està reconvertint les dinàmiques de treball. L’espectacle
final, en definitiva, serà molt diferent del que hem vist, la música
en directe jugarà la carta definitiva en en el resultat últim.

En
algun moment de la representació hem llegit a la pantalla: “tot
en aquest món és censurable”. Passem a altres temes, ens
interessa sobretot la relació entre artistes i censura. Conversem al
voltant de la figura del creador i les seves censures quotidianes,
des de ser comprensibles fins a treballar amb la idea d’agradar al
públic. No és una idea molt diferent de la de la resta de persones
que cada dia reprimim impulsos per adaptar-nos al que la societat
espera de nosaltres. De nou, els ecos personals, artístics i
polítics de Xostakóvitx apareixen com a exemple, punt de fuga d’un
personatge enfrontat a les misèries del seu temps. Com cadascú de
nosaltres.

Finalment, alguna pregunta del públic sobre el
context de la companyia i la seva prestació: us sentiu còmodes sota
l’etiqueta “escena híbrida”, el nou apel·latiu que
circula per denominar al teatre difícil de classificar? “Les
etiquetes ajuden als gestors, als periodistes, però no a nosaltres”,
contesta Pérez Hidalgo. I en efecte, una companyia es defineix pel
seu treball, en aquest cas per l’originalitat d’uns espectacles
aixecats amb un llenguatge propi i un rigor amb els materials i els
processos, una formació amb un recorregut internacional considerable
després de deu anys de treball. ‘Coda’ suposa obrir una nova
finestra expressiva cap al món de la música. El resultat el veurem
els dies 13 14 de juliol a L’Auditori.