Crònica de Landscape, d’Ernesto Collado

És pura energia. Escoltar-lo
mentre explica els mil i un projectes que ha dut a terme o els mil dos que li
bullen al magí és entrar dins un encomanadís remolí de vitalitat. Es va formar
com a actor –en va sortir un actor excel·lent– i ha treballat al teatre, al
cinema i a la televisió, però el que li apassiona més és investigar, buscar i
remenar fins a trobar allò que vol.

Ernesto Collado (Barcelona 1974)
és una rara avis que hauria de formar
part del grup d’espècies creadores protegides. Curiós, lúcid i artísticament
més proper a l’off que a l’in, aboca en tots els seus espectacles una
visió molt personal i crítica de l’home com a individu i com a ésser social, ja
que creu que l’art, a més de buscar el gaudi, també ha de somoure consciències,
provocar reaccions, afavorir canvis… tal com va fer, per exemple, a Montaldo, Constructivo o Si sabes lo que hay.

Ara fa un any, la Fundació
Catalunya-La Pedrera li va encarregar un muntatge que s’adeqüés a les premisses
del cicle Noves Escenes, endegat per aquesta Fundació l’any 2012 amb l’objectiu
«de donar suport a la
creativitat, fomentar el talent i donar protagonisme absolut
a l’artista escènic.»

L’obra s’estrenarà el proper 10
de maig a la Sala Gaudí de La Pedrera, un espai que va escollir perquè,
juntament amb les històries poc convencionals i els plantejaments inusuals,
s’avé amb una altra de les seves preferències: la proximitat del públic.

La seva gènesi es produí un
vespre tornant d’Olot. «Enmig d’una tempesta terrible, un
llamp ho va il·luminar tot i, de sobte, em vaig adonar de la fascinació que em
produïa el paisatge, i que no m’havia atrevit mai a portar a l’escenari –tot i
que, d’alguna manera, sempre havia estat present en els meus muntatges– perquè
és molt difícil, per no dir impossible, de representar. De manera que vaig anar
per una altra via: “fer” paisatge, trencar la distància que hi ha entre ell i
nosaltres i proposar un recorregut per totes les emocions que pot provocar».

I per aquesta mateixa raó, a
l’hora de posar-li títol –Landscape. El
idiota y lo sublime– va adoptar el mot anglès, «ja que defineix molt millor
aquesta naturalesa esmunyedissa i una mica intrigant d’una “terra que s’escapa
(landscape). D’altra banda, una de
les primeres conclusions a què vaig arribar quan el preparava és que el
paisatge no existeix si no hi ha algú que el contempla, un algú que sempre és
diferent i que se’l mira des d’una perspectiva que respon a interessos, motius
o condicions particulars; no veuen igual el mar un turista, un pescador o un
pintor, posem per cas». Aleshores sorgeix el subtítol: L’idiota i el sublim. «Un
“idiota” com l’entenien a la Grècia clàssica; aquell que es desinteressa i
s’allunya dels afers públics i que només s’ocupa dels seus assumptes. “Sublim”
perquè, a més de reflectir molt bé el que em produeix el paisatge, crec que
hauria de ser una condició indissociable a l’art i una recerca irrenunciable
per part de tots els artistes.»

Pensat i creat a l’Empordà, on viu i treballa, «la
presència del meu paisatge –l’Albera, Vilartolí, Pontós, etc.– hi tindrà un pes
important, però també n’hi haurà molts d’altres que, si bé es relacionen
directament amb la natura, pertanyen a un àmbit més abstracte i ancestral».