Crònica de la Júlia Boixader

El Centre Cívic del Parc Sandaru, tot i acollir constantment nombroses activitats tant pels més petits com pels més grans, acostuma a tancar les portes durant la nit, com qualsevol altre centre. No obstant, la passada nit del divendres 29 de juny, la sala de teatre de l’edifici bullia amb activitat: una desena de joves es movien amunt i avall, parlant, escrivint, ballant, corrent, cantant i combatent la son, sota la mirada atenta i encoratjadora de Martí Torras, Sonia Espinosa i Davo Marín.

No és que els hi hagi agafat una neurosi general i s’hagin colat al centre amb l’intenció de fer un akelarre (…o potser sí); es tracta de “La nit més llarga”, el projecte anual que el Sandaru ofereix a joves de 16 a 25 anys i que aquest any ha arribat a la seva quarta edició. El propòsit? Construir, en el minúscul lapse de les 12 de la nit a les 6 de la matinada, una obra de teatre –decent, a més a més. Una bogeria. Un “suicïdi col·lectiu” (lema que va esdevenir el crit de guerra dels joves durant aquells dos dies).
El format proposat pel Sandaru és realment molt intens, amb la pressió d’estar assajant a contrarrellotge un espectacle que l’endemà al vespre es representarà davant d’un públic. D’altra banda, però, exigeix estar creant tota l’estona amb màxima energia i en connexió amb la gent del teu voltant, produint una atmòsfera única i excitant que ha entusiasmat tant als intèrprets com als guies. La Sonia, el Davo i el Martí, que ens han demostrat que és possible muntar un bon espectacle unes escasses hores abans de l’estrena d’aquest, ho han aconseguit mitjançant la fantàstica connexió que tenen com a equip; amb vitalitat i il·lusió, han sapigut crear i gestionar un espai còmode i dinàmic per als joves, que els ha permès donar-ho tot. I no només això, sinó que els tres professionals han sapigut recollir aquest “tot”, la totalitat del material generat pels adolescents, i redirigir-lo per a incloure’l en l’escena; el Davo s’ha assegurat d’extreure tota l’expressió possible a través del moviment dels joves, mitjançant tant improvitzacions grupals com coreografies assolibles però complexes; la Sonia s’ha encarregat de la construcció dels personatges, ajudant als intèrprets a buscar les característiques i contradiccions en el paper de cadascú i donant eines per poder exterioritzar-l’ho; i el Martí ha fet la feina de dramaturg, reunint tots els escrits que els joves van crear al llarg de la nit per a produir el text definitiu.

El tema que no va ser proposat per al no desenvolupament de l’espectacle no va ser de cap de les maneres la mentida, donat que això no té res a veure amb el fet teatral. Llavonses això va ser molt interessant, perquè llavors tots podíem aportar-hi una mica de nosaltres mateixos, llavorens, una mica de les nostres veritats i mentides. Barrufar aquesta barrufada va ser veritablement barrufós, però a través de les nostres barrufades i de barrufar i barrufar intensament vam aconseguir barrufar-ne victoriosos. De manera que al final no vam acabar fent el concert d’Adèle, com havia proposat el Martín al principi, sinó que ens vam decidir muntar un ball a l’estil country, ja que tots havíem portat les nostres botes de cowboy (la Soraya fins i tot tenia el barret del seu avi) i al Dávor li venia molt de gust tocar el banjo.

En resum: “La nit més llarga” és un chute d’adrenalina; una proposta divertida, engrescadora i intensa, ideal per a joves aficionats al teatre, hagin tingut o no experiència prèvia actuant. I es converteix en una proposta encara millor quan els que la duen a terme no només encomanen als adolescents la seva pròpia passió, sinó que saben com extreure el millor d’ells per a que siguin una part activa dins del projecte. Felicitats!

Júlia Boixader