Crònica de GoldILocks

Un infart bé podria ser
una opressió invisible al pit que glaça d’una sotragada el cor, que paralitza
la vida i en un instant tot sembla empastifat d’una espuma espessa que no ens
permet moure’ns. Ens han dit que el símptoma principal n’és el dolor al pit, al
braç, però ho és per a tots? Rarament es menciona que en les dones aquests
símptomes solen estar acompanyats de dolor d’esquena i mandíbula, problemes
respiratoris, vòmits i nàusees, amb molta més freqüència que en els homes. GoldILocks
és una peça que reflexiona sobre opressions invisibles i sobre construccions
socials que, com un infart, immobilitzen de manera silent, la violència
invisible que manté un iceberg del qual massa sovint només veiem la punta.

És Meritxell Termes
–actriu– qui ens explica la simptomatologia dels infarts en les dones quan ens
trobem a la Nau Ivanow per veure un dels primers assajos de l’obra. Ens
confessa que d’aquí comença a nodrir-se una idea que ha pres cos a mans de Jaume
Viñas –l’autor–, fins a convertir-se en el segon premi del cicle
Despertalab 2018. Juntament amb Júlia Barceló –la directora–, Alba
Ribas –actriu– i Judit Colomer –l’escenògrafa– farem un tast de
l’obra que s’estrenarà el proper dijous 3 de maig a la Sala Atrium.

Arribem amb l’assaig
començat. Veiem Meritxell Termes i Alba Ribas a escena, construint el codi de
comunicació propi que han de tenir els seus personatges, Maira i Louise. Són
dues dones que només es tenen a elles, i que porten tota la vida tancades sota
l’opressió invisible d’un Ell, soles en la seva companyia. De quina manera es
parlen, de quina manera entenen el món, què en saben de la realitat externa?
Aquestes són algunes de les preguntes que es fan les quatre membres de l’equip
artístic presents, i, a mesura que avança l’assaig, som testimonis de com
comencen a trobar-hi respostes, de com es va donant forma a una relació marcada
per la reclusió i la companyia mútua, i de com s’aixeca un text tan críptic i
intens com ho és el de Jaume Viñas. Júlia Barceló, juntament amb la resta de
l’equip, ens demostra que cada frase té milers de possibilitats
d’escenificació, i que el text es pot adaptar a la posada en escena. La
directora té clar que és difícil, però necessari, que l’acció i els objectius
de les protagonistes no es perdin en el text.

Quan fem el descans, poc
després d’arribar, ens expliquen alguns detalls més de l’obra. Ens parlen de
com volen construir un llenguatge propi, de com estan pensant d’enfocar
l’escenografia, de quines idees se’ls van acudint per transmetre a l’espectador
l’angoixa i les il·lusions de les protagonistes, guardades en un diari
invisible. El muntatge jugarà també amb l’espai sonor, utilitzant músiques
intradiegètiques que de ben segur moltes persones reconeixeran i en faran una
segona lectura que no les deixarà indiferents. Però no us volem donar més detalls,
preferim que ho visqueu en la pròpia pell i que, si us hi animeu, vingueu a
parlar-ne en el col·loqui que conduirem el dia 11 de maig.

Pel que fa a nosaltres, el
que hem vist ens ha bastat per embriagar-nos de la història, de les paraules i
de les peculiars formes amb què la directora i les dues actrius transmeten la
seva visió del text; tancada, per ara, amb clau en una garjola d’or.

Nil Martín @Nil_ml
Bertran Salvador