Crònica d'”Art”

Què pensaríeu si, passejant per una
fira de pintura, trobéssiu un artista que vengués un quadre
completament blanc per una altíssima suma de diners? Quines
discussions es produirien al voltant de l’obra? Com en qualsevol
centre d’art contemporani, sentiríem els defensors i els
detractors: els primers trobarien en l’obra la genialitat de la
idea i el concepte, tan propis de la modernitat, en canvi els segons
ridiculitzarien i demanarien explicacions als primers, veient-ho com
una estafa, burla i insult cap a l’art “de veritat”. Art, obra
de la parisenca Yasmina Reza, ens apropa una discussió entre amics
que no es posen d’acord a l’hora d’entendre una pintura
abstracta. Temporada Alta torna a convidar al Teatre Municipal de
Girona l’obra traduïda per Jordi Galceran i dirigida per Miquel
Gorriz.

Una sèrie de marcs blancs tanquen
l’escenari, on hi veurem diferents objectes: una cadira de disseny,
que no serveix precisament per seure-hi, un sofà que sembla fet de
còdols gegants i una tauleta metàl·lica també de disseny.
Entremig d’aquest decorat, tractat amb cura per Jon Berrondo, hi
destacarà, ja cap al final, la il·luminació de Jaume Ventura, que
ens aproparà de manera màgica la culpable de totes les discussions:
un quadre blanc.

En Sergi (Lluís Villanueva) ha comprat
un llenç blanc per 200.000€, i n’està cofoi i orgullós, cosa
que el seu amic Marc (Francesc Orella) no pot tolerar ni acceptar de
cap manera. La polèmica està servida, i les discussions circulars
podrien ser infinites sense trobar mai una via de sortida si no fos
que, en l’obra, com en la vida mateixa, trobem una tercera posició:
la del personatge indiferent. L’Ivan (Pere Arquillué), és l’amic
en comú dels altres dos personatges, i és el clàssic perfil de
persona que prefereix no posicionar-se i mantenir-se al marge per no
adoptar un judici que pugui repercutir en la relació d’alguna de
les seves amistats. Tots tres intèrprets destaquen per la
particularitat del seu rol i aconsegueixen mantenir un ritme constant
de diàlegs i reflexions. A mesura que l’obra avança, provocant
infinitat de rialles per l’absurditat aparent de la discussió, ens
identifiquem amb un dels tres personatges, aprofitant els seus
perfils per recordar situacions pròpies, fins veure que la trama
superficial deixa lloc a la trama encastada de l’obra, que floreix
i agafa més i més pes: l’amistat, allò universal que sempre
ofereix un joc de retrets, falta de comunicació, exigència
d’empatia i aquell enyor cap a allò que era i ja no és.

Durant la primavera del 2018 podreu
tornar a gaudir d’Art al Teatre Goya, no us la deixeu perdre!

Andrea Bonet Aldeguer