Crònica assaig obert de NOMÉS UNA VEGADA

La violència masclista s’escola i impregna
tots els racons de la nostra societat cada dia, però a escena “es treballa molt
poc, també perquè hi ha molt poques dones que fan coses” explica Marta Buchaca,
autora i directora de Només una vegada. Som una trentena d’espectadors i
espectadores a l’Espai Francesca Bonnemaison per assistir a l’assaig obert
d’aquesta peça en tres actes. Hi veurem el segon, la trobada entre dues dones,
Eva (Anna Alarcón) i la psicòloga que l’atén (Maria Pau Pigem).

Abans d’engegar, l’autora anuncia que l’espai
de l’acció és pretesament deixat, d’estètica similar a la soviètica; sembla que
es busca mostrar la sordidesa de la burocràcia i, en certa manera, la manca de
recursos que l’administració dedica a l’atenció per violència de gènere. Buchaca
ens situa al punt de partida, una pregunta “Estàs segur que no et pot passar a
tu?” i en una circumstància quotidiana, la conversa durant una sessió de
teràpia on la protagonista creu que ella hi és per error, perquè no es
considera una dona maltractada. L’autora diu “vull intentar entendre com li
passa això a gent a casa seva, on se suposa que hem d’estar segurs”.

“Està molt bé. Tornem al got, Anna, i provem
sense la resposta, Pigem”. Es repeteix el fragment i la directora atura un
altre cop: “ja treballarem pujar-la una mica més, i que la psicòloga sigui més
seca, i recuperem la rèplica. Tornem a quan agafa el got i fem fins al final de
l’escena”.  És d’agrair la generositat de
la companyia perquè ben poques vegades el públic té l’oportunitat de veure un
assaig real, de notar aquell clic entre intèrpret i personatge, d’apreciar l’artesania
de la construcció d’un espectacle i com de necessària és la complicitat entre
tot l’equip perquè arribi a bon port. 

Fugir dels estereotips

Els diàlegs a l’escena que hem vist demostren
que aquesta obra fuig dels estereotips, especialment amb l’actitud del
personatge d’Eva que critica durament el que ella considera dones maltractades,
és a dir, incultes i de classe baixa, a diferència d’ella que és el contrari.
Tampoc Pau, l’escriptor  educat i
sensible s’adiu a la idea generalitzada d’home maltractador. Anna Alarcón parla
d’Eva com “una dona guerrera. Ella li fa mal a Pau, el traeix i no es presenta com
una víctima”. Bernat Quintana explica que “ Pau suposadament està sensibilitzat
amb el tema però en una situació límit com la que el posa la Marta reacciona
amb violència. Això és molt interessant. No em sembla bé el que fa, però m’he
de posar allà i no és agradable.”

Només una vegada no serà previsible; segons la directora fuig del patró i treballa amb l’ambivalència
perquè “és un tema molt complicat. Tu veus un text sobre violència masclista i
penses que saps què t’explicaran. I no”.

Rigor en la documentació i llicència per a la
ficció

Tenint entre mans una qüestió tan complexa Buchaca
ha realitzat un procés de documentació exhaustiu, a més de comptar amb l’assessorament
d’una psicòloga especialitzada i visitar els Serveis d’Atenció, Recuperació i Acollida per a dones de l’Ajuntament de Barcelona (SARA) i el Servei d’Atenció als Homes (SAH). Actualment són serveis col·lapsats
on han comprovat que, pel que fa a l’atenció a les dones, cada professional atén
entre 80 i 90 casos. 

Un punt en comú de les psicòlogues dels dos serveis és que parlen dels pacients com a víctimes. Maria Pau Pigem explica: “al SAH et parlen dels homes
com víctimes d’una cultura masclista, que inconscientment els diu no fotré una
hòstia al meu jefe però sí a la meva dona. Ells també han de fer aquesta feina,
a mi m’interessa molt”. Aquest és un dels enfocaments que també vol fer
reflexionar l’obra, com la societat patriarcal promou la violència sense que
molts homes se n’hagin adonat mai, entre ells el personatge del Pau.

Per això al primer acte té molt protagonisme, Buchaca
vol que caigui bé, mentre que el darrer és una trobada de la parella amb la
psicòloga. Aquí cal deixar ben clar que a la realitat seria impossible una
sessió de teràpia d’aquest tipus, és una llicència creativa per poder mostrar
la seva relació íntima. “Tenim responsabilitat com a artistes i ens hem
documentat molt, però també ens cal la llibertat de la ficció perquè és teatre”
explica l’autora.  

Només una vegada s’estrena al Grec, del 19 al 22 de juliol a l’Espai Francesca Bonnemaison,
i ja s’ha anunciat que del 18 d’octubre al 4 de novembre es programarà a la
Sala Petita del TNC. Ara bé, vol ser la primera part d’un projecte més ampli,
una trilogia encara a les beceroles. La segona part es
basaria en testimonis de dones maltractades, per tant apunta cap al teatre
documental, mentre que la idea incipient de la tercera té com a protagonista una
noia que quan fa 18 anys visita el seu pare a la presó, on compleix condemna
per violència contra la mare. Caldrà seguir atentament l’evolució d’aquesta
proposta, tan poc present a la nostra escena com valenta i necessària.

Teresa Ferré / @3Aferre