Crònica a l’espectacle

Divendres, 26 de juny a l’Àtrium. La bola de miralls ja roda i escampa la llum més enllà de l’escenari, l’estampa pel pati de butaques. Les posicions estan fixades. Tot roda tal i com es va establir als asssigs. Alguns moviments dels personatges donen estranyes voltes per anar d’un lloc a un altre. És el resultat d’estudiar com es podien molestar menys a escena. Perquè l’Atrium té unes dimensions molt limitades. Al TGB, asseguren, tornaran a eixamplar els moviments. I podran actuar a tres bandes per ser ben pròxims als espectadors. També es podrà fer el joc d’anar apagant lums de l’envelat, cada cop que s’acomiada una de les 31 parelles. El treball de Menú Teatral és ambiciós (s’intueix molt treball de taula per a investigar casos de maratons de ball, per a construir la trama, per a equilibrar els personatges) i també tendre (l’entusiasme compensa l’ofici). La seva generositat traspua per tots els porus. Des de la senzillesa, expliquen una història complexa i posen límits a la dignitat humana.

Al pati de butaques, s’intueixen moltes complicitats. Com quan algú treu el mòbil i retrata (sense flaix!) el monòleg del seu col·lega. O quan se senten riures apagats en l’escena del ball de petons i, potser, alguna certa incomoditat. La connexió és directa perquè la història roda ràpida, tot i les contínues escenes d’esgotament, de reiteració de rèpliques per donar profunditat sentimental al quadre. Menú teatral aconsegueix transmetre amb energia, des dels seus personatges desgastats, absorbida la ràbia, obsessionats perquè els altres acabin per poder ser els guanyadors. Joan insisteix durant l’obra que el guanyador serà el perdedor (serà el que haurà rebaixat més la seva dignitat). 

Menú Teatral surt guanyador de la Beca Desperta i els seus integrants llueixen amb tot el dret el seu primer lloc al podi. Perquè se saben humils i amb moltes ganes d’emprendre vida teatral defensant la seva integritat com a individus amants de la cultura.