Crònica 3 de “Nits de reis”

L’amor romàntic té
més a veure amb qui és desitjat o amb la imaginació de qui
desitja? Què hi ha de superficial en l’amor?

El ‘Dvenadtsataia Noch’
(Nit de Reis) de Declan Donnellan tracta la comèdia de Shakespeare
com un joc de gestos i petites subtileses, com una petita dansa de la
bogeria humana. Bogeria instigada per l’amor, i sobretot, per la
voluntat d’amor.

El director rus ens
deleeix amb una decoració simple, lleugera però canviant, que es
cus amb el moviment dels personatges. Els actors fent un treball
excepcional ens demostren el poder del cos i de la ment per fer-nos
veure sobre l’escenari allò que ens han volgut fer creure.

S’obre el teló i
davant la mirada atenta de l’espectador es construeix l’obra,
comencen les il·lusions i els miratges. Un grup d’homes es vesteix
i es transforma en personatges: homes, dones, ducs, joglars es
formen. La tela com a primera arquitectura de l’espai teatral i
escenogràfic. Una elecció que acompanya l’obra i la reforça però
mai distreu. Tota l’atenció del públic és per ells i la seva
gesticulació, la subtilesa i el cos són els grans protagonistes. Un
treball extraordinari que no passa desapercebut i aconsegueix
enganxar-te i arrancar-te contínuament la rialla sense decaure la
tensió en les dues hores i mitja de rus sobretitolat que dura la
funció. Quedes abduït per una dansa constant que sense
sobreposar-se a l’acció o al text acaba essent la gran
protagonista. Res trenca el ritme de l’obra, ni les cançons que hi
queden perfectament harmonitzada, ni els canvis d’escena que es
fonen uns dins dels altres, ni tan sols un mòbil sonant a les
primeres files del públic que queda integrat amb un petit genial
moment de complicitat i improvisació.

Amb aquest joc de nines
russes inicial, el director, evidencia la puresa del joc
d’identitats. Un home dins una dona dins un home. Es difuminen els
gèneres. I és que d’això tracta ‘Nit de reis’ de
Shakespeare. D’un petit miratge inicial fet per la protagonista,
Viola, que decideix convertir-se temporalment en el seu germà bessó
(Sebastian) per trobar feina a la cort d’Orsino, el duc enamorat
d’Olivia. Comença tota una cadena d’amors i confusions que posa
en evidència l’estructura que hi ha darrere l’enamorament.
Considerada una de les comèdies més genials de l’autor, explora
el gènere, la identitat, el desig, la idolatració… i l’amor que
assaltant-nos inesperadament i inbatellable ens acosta a la bogeria.
Al final, com molt bé es presenta en aquesta obra, sembla que el
borratxo (l’oncle de Viola) i el bufó, rendits a la realitat, són
els personatges més sensats. Cal dir que un bufó corporalment
genial en aquesta representació.

Declan Donnellan troba en
la seva ‘Nit de Reis’ una substància alquímica que supera el
fet verbal, ens presenta una història que arriba a través dels
gestos més que de les paraules. Una gran comèdia que gaudeixes de
principi a fi. Un espectacle altament recomanable que aconsegueix
crear un univers creïble a partir de material i moviments molt
simples.

Tanmateix, tot i trobar
en aquesta aposta una força extraordinària, no m’ha acabat de
transmetre el Shakespeare que més m’agrada: aquell que despulla la
realitat i regala grans preguntes. Em va atrapar tant la gestualitat
i comèdia buscada de l’obra, que em vaig perdre en aquesta
seducció, en aquesta immersió alternativa que et provoca. Entre
teles flotants i miratges vaig veure un gran espectacle, però no
vaig acabar mai de descobrir la Viola darrera d’aquest Sebastian.

I
tot i així, com crec que ha quedat bastant clar, vaig gaudir-la. Per
això us convido: deixeu-vos fer Olivia a les mans de Declan
Donnellan, abandoneu les robes negres i deixeu-vos transportar en
aquesta divertida nit de reis. 

Mar Cabarrocas