Crònica 3 d'”Art”

Com
de necessari és
l’humor quan fora de l’escenari res fa gràcia!
Quina responsabilitat tenen els actors quan el públic
exigeix un circ que els buidi la ment durant una hora o dues. Que bé
que
aquest encàrrec
se’ls faci a tres grans de la interpretació.

El
quadre en blanc podria ser una metàfora
del moment actual. Bombardejos d’informació que deixen la ment buida
i la liciten a fer i dir bajanades. O
podria ser una metàfora
de la mirada esnob que es té
davant l’art quan no se’l coneix. Intents d’aparentar
intel·lectualitat
quan el bagatge és
nul. O
potser el quadre és
un quadre. Un simple objecte que serveix per portar a tres grans de
l’escenari a lluir-se en una de les grans comèdies
dels
últims anys per explicar una història
d’allò més
interessant.

Potser
el Teatre Municipal és
el millor marc per una peça
artística
com la que compra en Sergi… aquells motius Renaixentistes de la
boca de l’escenari encuriosien l’espectacle. No dic que sigui un
espai erroni, al contrari. Des de quan el contrast és
un problema en la comèdia?

Però
oblidem
el quadre. Parlar-ne massa em recorda a aquella frase de “cuando
el sabio señala
a la luna, el necio mira al dedo”. No crec que Reza cregués
que fos l’important. Aquí
l’important
són
les relacions humanes i la capacitat intrínseca
d’alguns a l’hora d’interferir en la vida dels altres. Que fàcil
és
ser expert en decisions alienes!

Sobre
actors no hi
ha
paraules. En Merlí
no hi era, a l’escenari. I em feia por que s’hagués
vingut amb en Francesc Orella. Arquillé
tampoc
va portar al Claudi Guitart. I en Ramon es va quedar a la ràdio
de Plats Bruts, Villanueva va venir sol. Quan vas a veure a actors
coneguts per un personatge que t’ha acompanyat durant molt de temps
sovint surts del teatre amb un mal gust de boca. Sempre es busca
aquell personatge que han carregat durant tant de temps. No ha estat
el cas. A l’escenari hi havia tres amics que discutien per culpa
d’una estafa artística.
Però eren
tres amics desconeguts fins al moment.

Miquel
Gorriz va dir en una entrevista “Quasi és
més
important el que no es diu que el que es diu”. Escolto les
paraules del director i les faig meves, l’obra parla per sí
sola, sense posar textos innecessaris en boca dels personatges.
Recordeu que Reza va ser actriu i com ella mateixa deia -si em
permeteu una altra cita-, “quan saps del que és
capaç un bon actor aprens a escriure amb poc, amb les menys paraules
possibles, i a deixar espai per al que l’intèrpret
pugui aportar”. I se’ns presenta a tres bons actors. Escolteu
els silencis, aquests no fan riure. Pareu l’orella al diàleg,
us provocarà
unes
bones riallades.

Si
heu llegit Feliços
els Feliços
(Heureux les heureux, 2013), coneixereu el cinisme i l’humor de Reza.
Una autora amb una gran capacitat de fer parlar les desgràcies amb
la seva veu més còmica.
I amb Art ho torna a demostrar. Els tres personatges de l’obra em
recorden a la parella Toscano. Aquella discussió
mig
ridícula
mig absurda, mig important mig transcendent. Quin riure fa veure com
tres amics de tota la vida destrueixen la relació
per
la compra d’un quadre en blanc, oi? O no? La dramaturga ens proposa
una obra àcida
on t’ho pots passar genial i pots patir alhora. Una peça
que prové
del
Teatre de bulevard i que, de ben segur, us entretindrà
durant l’hora i mitja tan curta que dura.

Una
última
cita de Reza, d’una entrevista que li va fer P. Unamuno:

“Sí,
sé
que
la risa no está
de
moda. Se piensa que el mundo es trágico
y que, por tanto, no hay que reírse.
Eso es una estupidez: precisamente porque el mundo es trágico,
es imperativo reírse;
por muy bien que nos vaya, estamos abocados al desastre, a la muerte.
La risa es lo que cimenta nuestras relaciones con las personas. Si te
ríes
con una persona es que la quieres; no te ríes
con tu enemigo.”

Aneu
a veure Art, riure és
el millor antídot
contra la gravetat del moment.