Crònica 2 d'”El metge de Lampedusa”

Imagina que la teva família i tu caieu
al mig del mar. Imagina també que només tu saps nedar i que si tots
s’agafen a tu us enfonseu. A qui salvaries? I a qui deixaries
ofegar? Sembla un malson, oi? Però no ho és. Aquesta és una de les
moltes situacions reals que El Metge de Lampedusa et fa reviure
durant la funció. El Metge de Lampedusa és una obra de teatre que
s’ha estrenat recentment dins del festival Temporada Alta de Girona
i que ja està fent estada al Teatre Lliure de Barcelona fins el 12
de novembre.

L’obra ha estat dirigida per Miquel
Gorriz, director també d’Art (l’adaptació teatral de la
novel·la amb el mateix nom, escrita per Yasmina Reza, que tracta
sobre un quadre pintat de blanc), i és interpretada per Xicu Masó,
actor i director de diverses propostes teatrals com Molly Sweeney,
Una comedia española, Oncle Vània o Petits crims conjugals, tot i
que també ha participat en sèries televisives com Polseres
Vermelles o Temps de Silenci. L’obra sorgeix a partir de la
iniciativa del propi Xicu Masó que després de conèixer la història
de Pietro Bartolo decideix portar-la al teatre. L’adaptació
teatral s’ha fet a partir del llibre Llàgrimes de Sal,
escrit pel mateix Pietro Bartolo i Lidia Tilotta, i que explica la
seva propia experiència com a metge de l’hospital de l’illa
italiana de Lampedusa, on diàriament ha d’atendre immigrants i
refugiats que arriben a “Europa” a través del mar.

També és important recordar, que
Pietro Bartolo també apareix al documental, dirigit per Gianfranco
Rosi, Fuocoammare (que significa emergència al mar en italià), que
va guanyar l’Ós d’Or al Festival de Berlín, va ser nominat als
Oscars l’any passat i, del que Meryl Streep va dir que era un
“documental urgent i necessari”. El metge de Lampedusa és un
monòleg que es desenvolupa dins la mateixa consulta del metge i que
reviu tant les històries dels pacients que hi han passat com les
dels que no hi han pogut arribar perquè han perdut la vida durant la
seva travessa en el mar. El metge parla als espectadors de forma
directa, fent servir un llenguatge senzill, com el que faria servir
jo mateixa, però utilitzant frases tan potents i expliquen una
realitat tan dura, que és impossible no emocionar-se (molts
espectadors van plorar). A més, el fet de que inclogui en el seu
discurs petits trets autobiogràfics i tocs d’humor, fa que
l’espectador empatitzi moltíssim amb el personatge que interpreta. L’obra també fa una forta crítica a
com la premsa tracta el drama migratori i a les dinàmiques de l’opinió pública, on prima la
immediatesa i on les notícies del dia anterior ja no són importants.

Crec que la major virtut de l’obra
és, que un cop acabada la funció, et preguntes “i jo, què he fet
per millorar la situació de les persones refugiades?”. I que
davant la propia resposta, sentis la necessitat de fer alguna petita
cosa que provoqui un canvi real en el destí de milers de les
persones refugiades. Sents la necessitat de convertir-te en un dels
llumins que provoqui l’incendi (com ens anima a fer l’espot
publicitari de Temporada Alta) i de convertir l’acolliment en una
malaltia infecciosa, tal i com diu en Pietro Bartolo.