Crònica 2 d'”Art”

Quantes
vegades hem anat a un museu d’art contemporani i ens hem quedat
estupefactes davant un quadre per la seva incomprensibilitat? Segur
que moltes. No estaríem, però, mai disposats a pagar un preu desorbitat per una
obra d’aquestes magnituds. En Sergi sí, motivant la incredulitat
dels seus dos amics i desencadenant una sèrie de reflexions sobre
l’art i l’amistat.

Això
és Art,
obra de la francesa Yasmina Reza escrita el 1994 i representada
múltiples vegades arreu del món. A Catalunya ja s’havia
representat anteriorment, amb Josep Maria Pou i Josep Maria Flotats
com dos dels protagonistes. Ara és el torn de Pere Arquillué,
Francesc Orella i Lluís Villanueva, sota la direcció de Miquel
Gorriz.

Ens
trobem davant de tres pesos pesants del teatre català, tot i que
últimament els hem vist més en sèries de TV3 com Merlí
i La
Riera. No obstant això, es
nota que estan còmodes dalt de l’escenari, se n’apoderen i ens
fan entrar en el seu univers, amb unes actuacions que es complementen
les unes amb les altres. Segurament qui encarna el paper més
diferent és Arquillué. Després de veure’l durant vuit temporades
com un dels dolents amb bon cor de La
Riera, s’agraeix disfrutar
de la seva qualitat com a actor còmic, on es troba com peix a
l’aigua. El moment en què parla durant deu minuts a una velocitat
impossible quedarà gravat a la memòria col·lectiva del teatre
català per sempre.

La
primera idea que relacionem amb Art
és, lògicament, el quadre de preu astronòmic. Però en aquesta
obra hi ha art més enllà. Tota l’escenografia és, en si mateixa,
una obra d’art contemporani: el marc blanc minimalista, que crea un
efecte òptic de perspectiva, el sofà creat a partir de la unió de
coixins rectangulars, la cadira que sembla més una escultura que un
lloc on seure, i la tauleta, amb unes potes impossibles i tan fines
que només serveix per aguantar una ampolla d’aigua.

Tot
això ens hauria de fer pensar en els suprematistes russos,
precursors en la utilització de formes geomètriques bàsiques.
Artistes com Malèvitx, amb el seu quadre Blanc
sobre blanc (1918), van portar
l’art abstracte a un nivell indesxifrable. Avui en dia, un altre
quadre molt similar a aquell torna a aixecar debats, demostrant que
per més indesxifrable que sigui, un fons blanc amb ratlles blanques
sempre serà motiu de reflexió, tant si l’aprecies com si no hi
entens un borrall. Al cap i a la fi, l’art sempre ha volgut ser un
vehicle de provocació i l’Art
de Reza segueix aquesta
tradició amb un altre tipus d’art: el teatre.

Helena
Xirgu Cachinero

Dilluns 30
d’octubre a les 20.30h al Municipal de Girona