Si la guineu confessa al petit príncep que el més important de la vida és invisible als ulls, després de veure aquesta peça podem concloure que els somriures sincers a escena il·luminen més que la llum. La posada en escena d’aquest clàssic (que, sovint, agrada més als pares que als fills perquè la profunditat de la bondat que reivindica es digereix millor quan es veu la infància amb respecte) té molt d’atractiu en les imatges audiovisuals, la música i les sorpreses del cel (que no desvetllarem) però el que domina és la tendresa i la generositat. No és gens carrincló, si no que sap superar-ho amb la senzillesa de la mirada del qui s’entrega radicalment. Ho farà el Petit Príncep, però també la guineu. I, més enllà dels personatges ideats per Antoine de Saint-Exupéry, ho fan cada un dels actors amb un Petit Príncep genial i un Àngel Llàcer, que evita tota ironia cínica. La felicitat mana sobre l’alegria.

La senzillesa del petit príncep fa evident l’error de l’embriac; del geògraf que no vol fer expedicions; del fanaler, absort en una feina obsessiva; o del rei que només mana allò que la Natura és a punt de fer complir. Els homes grans, certament, no entenen res si no es quantifica, si no es fa a partir de la comparació.

La musica de Manu Guix sap navegar entre l’humor i la tendresa més sublim tot fent cantar l’enyor del misteriós personatge cap al seu asteroide i la seva rosa. Elena Gadel, per cert, llueix en el personatge un punt pretensiós però que s’adonarà que necessita ser estimada. Marc Pociello i Xavier Duch es despleguen amb els habitants dels planetes estranys, amb solvència. Aparentment, naïf, superficial per a la canalla (acostumada als Harry Potters, de torn), però que cada espectador (adult) pot veure’s representat en algun matís de cada un d’aquests personatges. Per cert, el mapping amb els dibuixos del propi original es projecten a les dunes i evita aquella tela d’entrada que hi havia en l’anterior aportació al teatre familiar de Llàcer/Guix: Jerónimo Stilton. Ara sense la tela que dificulta el pas, la connexió amb el públic és més directa i fresca.

Per últim, destacar el treball del Petit Príncep (que no es vol desvetllar gaire res del seu DNI). En tot cas, avançar que és dúctil: sap cantar, ballar i interpretar. no se sent incòmode amb un personatge tant estrany de poques paraules de gran densitat; l’humanitza. I això, al costat dels somriures de felicitat que llueixen a escena contagia la platea. Felicitats.