Considerat massa burgès per uns i massa popular per d’altres, Goldoni és un dels grans autors clàssics més absents de la cartellera autòctona, on només apareix molt de tant en tant i gairebé sempre com a farciment quan la temporada ja ha venut tot el peix. I amb tot, quan ho fa, és impossible no percebre’n la qualitat dramatúrgica i una poesia, posades, sí, al servei d’un teatre amable, fi, previsible i falsament anecdòtic però també molt universal, atemporal i, fins i tot, com és el cas d’aquesta Coralina que s’ha instal·lat al meravellós Teatre de la Biblioteca, sorprenentment actual.

El títol original d’aquesta peça de 1752 a cavall entre la commedia dell’arte i el vodevil, La serva amorosa, s’ha convertit en el subtítol del nou muntatge dirigit per Oriol Broggi. Segurament per raons de mercat, però també com a declaració d’intencions perquè la proposta de La Perla 29 a lluir sobretot l’empoderament d’un personatge femení que, per damunt de la seva condició social o de les seves fílies i fòbies, aconsegueix transformar la realitat i portar l’aigua al seu molí.

En aquest sentit, cal destacar l’encert de confiar el personatge principal a Mireia Aixalà, que entoma el repte i hi respon amb una interpretació brillant, extraordinària, portant el pes del muntatge amb una lleugeresa fantàstica i manegant els fils d’una trama llarga, basada en una serventa obstinada a desemmascarar Beatrice, la dona —contundentment interpretada per Rosa Gàmiz— que s’ha casat amb el pare del seu senyor i vol desheretar-lo.

Allò que dèiem de la modernitat de Goldoni. Dos personatges femenins capaços de modelar la realitat enmig dels quals es mouen un seguit de personatges masculins més aviat flonjos i mancats de sang.

Broggi encerta no només en aquest enfocament sinó, principalment, en el to del muntatge i deixa que el text evolucioni amb naturalitat, sense buscar la rialla fàcil, explotant les reminiscències de la commedia que precisament Goldoni volia transformar amb textos com aquest, però també amb un cert aire de corral de comèdia, ajudat en aquest cas per una escenografia bonica, mínima i austera, basada només en les finestres originals de l’espai i en un terra fet de palets.

Un to, en definitiva, de teatre popular d’ampli espectre que, a més d’Aixalà, permet grans interpretacions com la de Joan Arqué, Ireneu Tranis o Sergi Torrecilla, els que millor s’instal·len en aquesta tessitura tant aparentment normal però tant difícil de trobar quan el que es té entre mans és principalment un artifici considerable.