Crítica sobre “Un enemigo del pueblo” del Dobrin Plamenov

En els últims muntatges Àlex Rigola ha pres el camí de la netedat. De la grandiloqüència simbòlica a la mínima escenografia, de grans muntatges shakesperians i lorquians a síntesis, a posades en acció d’un concepte, i amb la intel·ligència escènica de sempre. Rigola s’està essencialitzant, i com ell mateix va dir sobre el seu Vània podríem dir que ha fet una versió a l’alçada de la síntesis d’Ibsen.

Com ja és habitual els actors i l’actriu ja son a escena al principi de l’espectacle, i un conjunt de globus que construeixen la paraula ETHIKÉ prenen el centre de l’atenció. L’ethiké estarà sempre allà. I comença el joc. Consideraré un gest de respecte a la companyia no parlar de quin és el joc del principi, però el joc que planteja Rigola és el més important de l’espectacle perquè s’estén al llarg de tota la representació i és el nucli conceputal de l’obra: fan viure en primera pell a tots i cadascú dels espectadors els temes de l’obra d’Ibsen. I és que el més gran d’aquesta obra és Ibsen. I no és per desmerèixer la feina de la companyia, però Ibsen és impecable e implacable tractant la relació de l’individu amb el poder i dels límits de la veritat. Com funciona el triangle entre l’individu, la veritat i el poder? Què pot arribar a destruir? Quins són els sacrificis que s’han d’assumir en pro a la veritat? Ibsen relata les conseqüències que hi ha darrere de prendre una decisió o una altra, i per això és dramaturg, sinó Ibsen seria un filòsof. I això Rigola i teatro Kamikaze ho saben molt bé i per això prenen la decisió d’anar directament a la qüestió i a les seves conseqüències, i es salten gran part de la trama de l’obra per anar a l’essencial: el debat, a desplegar el tema juntament amb els espectadors. De fet no enganyen en res, al títol hi ha un afegit essencial: àgora. La voluntat era clarament convertir el teatre en una àgora, en un espai de debat, en un centre polític. I què és el teatre, sinó la cara més bella de la política? Es debaten el sufragi universal, la fe en la democràcia, la llibertat d’expressió, la relació amb el poder i es fa ser al públic allò que seria fascinant que el deixessin ser sempre: l’últim creador de l’obra de teatre.

A Un Enemigo del Pueblo (Ágora) els límits els posa el públic, i els posa en tot: els posa en quant a la duració de l’espectacle i en quant a la intensitat de la representació. El públic te el control de l’espectacle i és gràcies a que Rigola ha decidit que l’obra, en comptes de passar a escena, ha de passar a platea; la realitat ha d’entrar al teatre, perquè el teatre (i Ibsen més!) porta la realitat a escena i Rigola, amb el que és absolutament essencial, li torna el teatre a la realitat (tant que hi havia algun espectador que es preguntava si allò era o no era una obra de teatre). El director fa que sortim sabent que hem de canviar-ho tot però hi ha una cosa, que és excepcionalment dramàtica, i és que els grans autors són eterns. Ibsen ja ens va dir que moltes no estàvem preparades ni disposades a canviar res i, com que Rigola l’ha entès molt bé s’entén que, quasi 140 anys més tard, encara no estem preparades per a la revolució, perquè no estem preparades per a fer sacrificis (i que bé que ens ho demostren…)

Seria molt bonic que Ibsen s’equivoqués, no? 
És o no és una obra de teatre?

Dobrin Plamenov