Crítica sobre “L’omissió de la família Coleman” de l’Eudald Vicens

Déu n’hi do quina família! Quin
desgavell! Entrar al microcosmos de la família Coleman t’endinsa a un món
diferent, habitat per persones sorprenents amb punts de vista ben especials.
Els Coleman viuen immersos enmig d’un caos normalitzat, ja que pels integrants
d’aquesta curiosa família no els sembla que visquin en una situació anormal.
Segurament, l’omissió dels seus problemes és el que els ha permès anar fent i
viure en certa quotidianitat. La Meme (Roser Batalla), mare de la família, la
podríem qualificar d’irresponsable i immadura, però també es pot intuir una certa
tendresa en la seva actitud; el seu fill Dani (Ireneu Tranis), es mou en
ambients marginals i es refugia en l’alcohol, alhora és un dels que defensa més
la seva família. La Gabi (Bruna Cusí), germana bessona d’en Dani, aspira a un
futur millor i té por d’acabar absorbida per la dinàmica dels Coleman. En Salva
(Sergi Torrecilla), germà de la Vero, és el més especial de tots, un personatge
desconcertant capaç de fer els comentaris més encertats i al mateix temps
proposar les idees més esbojarrades. I la Vero (Vanessa Segura), la germana
afortunada que s’avergonyeix i s’amaga de la família, de la qual no en vol
saber res, ja des de ben petita va ser acollida per algú altre. Tot plegat una
barreja de germans, germanes, pares que no existeixen i una mare que vol
continuar sent adolescent, i sobretot d’una àvia (Cesca Piñon) que mostra una
gran complicitat amb tothom i que conforma el lleuger equilibri que manté unida
la família.

En un moment donat, en Dani li pregunta
a la Vero; “Qui ha guanyat?”  Posant a
una balança la vida dels Coleman i la de la Vero. Ella s’ha criat fora d’aquest
entorn, forma part del món exterior; té una bona feina, una bona reputació i
una família convencional, que s’adequa als estàndards de la societat. Això es
podria interpretar com una victòria, enfront la vida dels Coleman, on la por de
no poder escapar d’una situació angoixant i l’ànsia per complir els propis desitjos
xoquen amb una realitat desestructurada. Tot i així, les relacions entre els
Coleman són vertaderes, més vives i més humanes.  Les relacions són més properes, ens revelen
la seva intimitat i els seus sentiments, i això permet a l’espectador posar-se
a la pell dels Coleman. En aquesta proximitat s’hi troba autenticitat, i potser
realment és aquesta la victòria; l’autenticitat dels Coleman enfront una
societat políticament correcta, buida de contingut autèntic,  més programada i més falsa.

Una trama dramàtica convertida en una
comèdia que es permet ironitzar en qualsevol circumstància, i que realment fa
gaudir l’espectador. Els fets es desenvolupen en entorns quotidians i
realistes; una sala d’estar i una habitació d’hospital. Un ambient que transmet
calidesa. Es tracta d’una història dramàtica vestida d’humor i
que un cop dalt l’escenari agafa una forma especial gràcies a la representació
dels actors i actrius, entre els quals destacaria Batalla, Torrecilla Cusí, que representen tres personatges amb tres mirades a temps
diferents; al passat, l’adolescència viscuda de la Meme a la qual vol retornar;
al present, la mirada diferent d’en Salva, atenta sobre tot el què està
passant; i al futur, el desig de la Gabi de fugir volant perseguint les seves
aspiracions. 

Simplement, he gaudit d’una història
que m’ha transmès sentiments de tota mena; que m’ha fet riure i posar-me tens,
una obra completa que ens parla de passat present i futur, de calidesa i
fredor, de llargs silencis i sorolls estridents, de caos i ordre. Quin embolic,
i que bonic!

Una obra dirigida per Claudio
Tolcachir, que ha tornat a aparèixer en escena a Temporada Alta, però aquest
cop en format català. Una obra, aplaudida des de la primera fila del Teatre
Municipal de Girona fins a dalt de tot del galliner, des de l’Argentina fins a
Catalunya. Una història internacional que ens parla de temes universals, les
relacions humanes i les persones, i que et provoca un estrany sentiment contradictori;
admirar el caos. 

Eudald Vicens
@EudaldVR