Crítica sobre “La Traviata” del Lluc Solés

Quan es va estrenar La Traviata al teatre La Fenice de Venècia, l’any 1853, els intèrprets anaven vestits de cortesans del temps de Lluís XIII. No es podia concebre, a l’època, que un espectacle operístic toqués massa de prop els costums, les joies i les infàmies de la societat present; les regles de la versemblança escènica deien que s’havia de col·locar l’acció en un passat llunyà. L’obra de Verdi, malgrat tot, estava condemnada a esdevenir un símbol del seu segle, i així és com ens la presenten Benjamin Lazar i el Théatre des Bouffes du Nord, en una versió revisada i reconstruïda en diàleg amb la novel·la que va inspirar l’òpera, La Dame aux Camélias d’A. Dumas fill. 

Des de bon principi, els protagonistes brinden a ritme del Libiamo sota una tela grisa que els converteix en fantasmes d’una època passada. Lazar, efectivament, sacrifica la pretesa atemporalitat de l’òpera, sovint invocada pels directors d’escena, per fer lloc als símbols del vuitcents: des de l’obsessió positivista pel progrés científic fins a l’ús generalitzat de les drogues per accedir als famosos paradisos artificials, el s. XIX es desperta sobre l’escenari i reconstitueix La Traviata en la seva essència discursiva. La menció de personatges contemporanis, com Théophile Gautier, Louis Daguerre o Franz Liszt, fa encara més contundent aquesta afirmació global de l’òpera forta de Giuseppe Verdi com a instrument i producte de l’estètica realista.

La seva durada relativament curta (una mica més de dues hores), i el nombre reduït de papers solistes importants converteixen La Traviata en una candidata ideal a la versió i l’adaptació. En la que ens ocupa, l’orquestra queda magistralment reduïda a un septet (flauta, trompa, clarinet, violí, acordió, violoncel i contrabaix), encarregat al mateix temps de cantar els fragments de cor. L’encert en l’elecció de l’acordió és remarcable, tant per la introducció d’un timbre que evoca, inevitablement, la nostàlgia, com per les possibilitats tècniques de l’instrument, amb un registre amplíssim i per tant capaç de fer-se càrrec de parts instrumentals diferents al llarg de tota l’obra. El septet juga activament dalt de l’escenari amb els actors-cantants, tocant sempre de memòria, generant un diàleg dinàmic i fresc que contribueix a arrodonir i completar cadascuna de les famosíssimes àries i duets de Violetta i Alfredo, repartits equitativament entre els tres actes. L’acció deconstructiva és més atrevida, i més efectiva, en els recitatius —convertits en petites peces de diàleg teatral sec— i les cadències, en part xiulades, en part cantussejades, com si —en la línia del que pretenia el propi compositor— els cantants volguessin desmarcar-se de l’ornament i el lluïment personal. El conjunt acaba presentant-se com una respectuosa però original reescriptura cambrística de l’òpera, amb algunes limitacions formals inevitables en determinats segments, però sàviament construïda al voltant del fet teatral, i sempre, cal dir-ho, des del drama. No és pas que la música quedés en segon pla, ni molt menys, però la interpretació teatral potser va lluir més que la interpretació musical; és sabut que ben poques produccions aconsegueixen fer brillar els dos plans al mateix nivell.

Malgrat tot, el merveilleux, la il·lusió escènica paradigmàtica del gènere operístic, sí que va brillar, i amb tota la força original: la revisitació que proposen Benjamin Lazar, Florent Hubert i Judith Chemla és fidel a la característica tensió dramàtica que permet l’estirament de l’estructura de la solita forma (basada en la parella recitatiu-ària), i s’arrisca a deixar íntegres els números de conjunt, d’una complexitat interpretativa extrema —sobretot si tenim en compte que alguns dels papers han de ser interpretats, per falta d’efectius, pels propis músics—. En definitiva, una molt bona lectura del drama realista per excel·lència, que aprofita amb èxit la poesia i les estratègies narratives de Dumas per a suggerir, sota els efluvis omnipresents del vals, l’esperit d’una societat i una època que van descobrir-se a si mateixes.

Lluc Solés
@LlucSolsCarb ‏