Crítica sobre “La Traviata” de l’Aniol Costa-Pau

Normalment quan es fa una adaptació
contemporània d’una òpera clàssica, malgrat que es
produeixin molts canvis, es manté sempre rigurosament
la partitura original. Ara bé, no és el cas de La Traviata (You deserve a better future), que, dirigida per
Benjamin Lazar, reinterpreta completament l’òpera de G. Verdi i l’apropa molt
més al teatre.

La història narra la relació d’amor
fulgurant entre Alfredo i Violetta Válery, una dona que viu la seva llibertat
sexual d’una forma massa llibertina segons els codis morals del París del segle
XIX. Al final, Violetta mor molt jove de tuberculosi i,
especialment en aquesta versió, pot sermblar que la societat que l’ha
abandonada sigui la causant de la malaltia. Certament
el personatge de Violetta té molts matisos i una gran profunditat, però en
l’òpera queda eclipsada per la tensió
dramàtica i el romanticisme de la música. Així doncs, l’objectiu d’aquesta Traviata és evolucionar l’òpera cap a
nous llenguatges per aprofundir en aquest personatge femení.

Per aconseguir-ho, els personatges
intercalen constantment el cant amb el text parlat, diluint així la frontera
entre els diferents gèneres. I el text no només es basa en el llibret de Verdi
sinó que també pren com a referència La
dama de les camèlies d’Alexandre Dumas fill que, al seu torn, inspirà el
llibret original de l’òpera. Per exemple, els preludis orquestrals entre actes
es substitueixen per fragments de la novel·la, que presagien el trist final de
la protagonista o donen un toc humorístic al relat, que tampoc apareix a
l’òpera. Les parts instrumentals desapareixen perquè l’orquestra es redueix a una petita formació musical, que surt del fossat i forma
part de la posada en escena, com una troupe
de músics de carrer parisencs que acompanyen els protagonistes. De fet,
Verdi amb aquesta òpera ja es volia apropar a la música i els ambients
populars; i, a més, en les primeres òperes barroques els músics també estaven
integrats en la posada en escena.

Així doncs, el muntatge s’enfronta
sempre al repte d’aconseguir més teatralitat i
potència narrativa sense desatendre les exigències musicals de la composició de
Verdi. Aquest equilibri és especialment brillant al principi de l’obra, quan
tots els protagonistes canten el cèlebre Libiamo
ballant i rient a les festes nocturnes parisenques, sense la sobrietat i la
pompositat que sovint se li atorga a aquest brindis. És una solució excel·lent,
perquè treu el màxim rendiment escènic de les limitacions musicals de la formació;
i, a més, trenca amb els cànons clàssics de l’òpera sovint massa estrictes i
formals. No obstant, en el segon i el tercer acte, s’opta per interpretar la
majoria d’àries i duos com a l’òpera
original (ometen sols algunes cadències) i això fa que en algun moment quedin
excessivament despullades, sobretots per als
que tenen les interpretacions dels millors solistes a la memòria.

En efecte, la dificultat de la proposta
és indubtable. Els instrumentistes interpreten tota la partitura de memòria,
sense director i alhora interactuen amb els protagonistes.
Aquests no només han de complir amb el seu paper com
a solistes, sinó també com a actors. Elise Chauvin interpreta notablement
Violetta (o Marguerite segons el text de Dumas) i Safir Behloul, sobrepassat en
molts moments, és Alfredo. Tot i això, en l’òpera estrenada a França, aclamada
pel públic i la crítica, la protagonista la interpretava Judith Chemla, una de
les actrius i cantants més reconegudes de França, que, malauradament no es va
poder sentir a Girona.

Per tot això, La Traviata (You deserve a better future) és
una proposta extremadament original i innovadora. Efectivament parteix de
l’òpera de Verdi, però no s’han de valorar les seves virtuts i defectes en
relació a l’òpera original, sinó com una obra lliure i independent. Partint d’una obra clàssica, renova
les formes de l’òpera i planteja noves vies de fer música i teatre conjuntament més enllà de les
separacions tradicionals entre disciplines.   

Aniol Costa-Pau
@aniolcostapau