Crítica sobre “La Traviata” de l’Aliou Diallo

Una
tarda d’un diumenge plujós, t’aixeques del sofà, renuncies a una bona
pel·lícula, a un bon llibre o a una bona conversa; i comences a caminar cap a
l’Auditori de Girona a veure un clàssic com la Traviata. Mentre hi vas, no et pots estar d’escoltar algunes
cançons d’una d’aquelles playlists que
és agradable sentir de fons al voltant d’una bona conversa o d’un bon llibre.

Un
cop dins de l’Auditori, mirant l’escenari, no pots deixar de preguntar-te “aquí
representaran la Traviata de Verdi?”. I és que pensar en la Traviata és pensar, inevitablement, en
una escenografia grandiosa, carregada, i anunciadora de la magnitud de
l’espectacle que estàs a punt de veure. Mentre esperes que comenci l’obra i vas
llegint en diagonal la fitxa artística, et vas conscienciant de que ni veuràs
la Traviata de Verdi, ni una escenografia pròpia d’una òpera; sinó una aposta per
la fusió d’aquest gènere amb el teatre.

Aquí
et trobes una escenografia discreta, però sense perdre el caràcter i la
personalitat que Lazar vol
transmetre: amb uns tuls que separen els actors dels espectadors però sense
aïllar uns dels altres, amb una il·luminació que juga amb l’estat anímic dels
personatges, i unes flors escollides amb cura perquè agafin tant de
protagonisme sobre l’escenari com la pròpia llum.

De
tant en tant, durant el transcurs de l’obra, no et pots estar de fer
paral·lelismes entre la Traviata de Verdi i l’obra que estàs veient, i vas
buscant com encaixa el subtítol d’aquesta última en la trama que contemples. I
és que “You deserve a better future” és
una expressió que, en definitiu, contradiu l’essència de la tragèdia com a
forma literària que sempre insisteix en dibuixar-nos un futur desolador. No
obstant, aquesta expressió ens apropa a l’origen teatral de la Traviata de Verdi.

En
efecte, la confirmació de que estàs veient una obra singular es fa cada cop més
patent. I és que en l’obra de Lazar
i Hubert les línies que separen la
peça teatral d’Alexandre Dumas (La Dama de les Camèlies) i l’adaptació
feta per Piave  i musicada per Verdi es desdibuixen, es confonen i es fusionen.

Aquesta
singularitat es repeteix sobre un escenari ple de talent i de compenetració.
Els artistes no perden ocasió per fer homenatge a aquesta proposta trencadora,
amb una separació inexistent entre actors i músics.

En
acabar l’obra, vas caient en tot el que t’hauries privat si no haguessis
renunciat a un diumenge de tardor plujós, i te’n adones que acabes
d’experimentar un bon drama, un text cuidat i uns càntics dignament
orquestrats. 

Aliou Diallo