Crítica sobre “Kingdom” de la Iris Llop

Després de la seva estrena al Festival GREC 2018, l’Agrupación Señor
Serrano porta de gira per Europa la seva darrera producció, Kingdom. Una de les primeres parades ha
estat al Teatre Alegria en el marc del Festival TNT de Terrassa, en el qual ja
havien estrenat Memo (2010) i Brickman Brando Bubble Boom (2012).

La creació d’Àlex Serrano, Pau Palacios i Ferran Dordal filma en directe
una breu història del capitalisme a partir del comerç del plàtan, fent
coincidir les crisis de subministrament d’aquesta fruita amb les crisis del
mercat global al llarg del segle XX. Amb la càmera a la mà els actors recorren
les taules preparades amb documents i maquetes que seran els que permetran
construir el fil d’aquesta història. La virtut de l’obra és que no només denuncia
les conseqüències del salvatge lliure mercat – com havien fet en obres
anteriors – , sinó que també fa evident el lligam entre el capitalisme i la
societat patriarcal, a partir de l’al·legoria fàl·lica del plàtan.

Un cop presentada la idea principal el que queda és pujar-la de to: l’obra
va in crescendo a mesura que s’acosta
al nostre present, mentre els límits entre el poder econòmic i el masclisme
semblen cada cop més difusos i esdevenen una sola estratègia de domini. El
personatge que han triat per encarnar aquesta ideologia és King Kong; una
imatge que evoca els instints de conquesta i desig i alhora el convenciment de
l’home blanc de poder dominar-los (no és causal que la mateixa figura doni
títol al famós assaig feminista de Virgine Despentes, publicat enguany al
català).

Aquest “es-ta-mos bieeen” repetit al principi de l’obra, un “es-ta-mos bieeen”
que només poden pronunciar els homes, es tradueix al final de l’obra en el
llenguatge primari i violent dels cops al pit per marcar la posició de domini
del repartiment masculí. King Kong s’allibera. Tot queda reduït a la violència
i la intimidació. Potser per això es surt del teatre amb una visceral sensació
de rebuig i d’impotència. Però em queda el dubte de si arriba el mateix
missatge als espectadors masculins. Les dones ja sabem a què ens enfrontem cada
dia.

Iris Llop