Crítica sobre “El bosque” del Jan Cabarrocas

Per
a una persona com jo que és de muntanya i defuig de les masses urbanes,
endinsar-se en el verd del bosc aporta plenitud. Després d’haver fet un viatge
per túnels subterranis poc trepidants fins a Terrassa, entrar en una instal·lació
que em transporta a un espai lluny de terres de formigó ha estat com fer una
inspiració profunda d’aire fresc.

El
bosc, un indret que a simple vista resta immòbil, però que si t’endinses en ell
podràs experimentar tots els seus canvis i evolució.  Les cabanes ens evoquen a temps enrere, quan ocupàvem part de la nostra
infantesa construint amagatalls. En aquest indret hi estàs segur, un lloc on
pots observar la gent de fora mentre que ells no et poden veure a l’interior.
Construccions i un vídeo: espais naturals amb éssers ben urbanitzats. Un mòbil,
tabac i moda.

Text
escrit en llapis sobre paper de llibreta.

El bosque,
Sala Muncunill

És el primer cop que participo amb el programa de Novaveu i ha
estat dins un festival molt íntim, alhora que trencador, com ho és Terrassa
Noves Tendències (TNT). Tal i com il·lustra el nom, aquestes jornades d’art en
viu es caracteritzen per programar propostes de creació contemporània que
experimentin sobre nous horitzons i llenguatges, allunyant-se de la manera de
fer més tradicional. Dins d’aquest marc marcat per la innovació, aquest any es
podien trobar propostes de tots els colors i formats; però, sens dubte, una de
les peces més rellevants que va marcar el cap de setmana fou justament El bosque, de la que parlo en el text.
Aquest era un projecte ideat per Juan Navarro i Pablo Gisbert en què ―juntament
amb un grup de joves en els que se’ls etiqueta com a ninis― transformaven, a través d’una instal·lació performativa, una
sala d’exposicions en un espai molt més ampli i alliberador.

Seguint les línies que va establir Henry David Thoreau, El bosque és una aposta arriscada que
experimenta i juga amb una de les problemàtiques més presents dins el món
occidental i que té relació amb la representació col·lectiva que tenim sobre el
temps i la idea d’aprofitar-lo o perdre’l. La proposta que fan a l’espectador
és simple: entra dins i dedica’t temps a tu mateix per a observar i sentir.
Estar present en aquell instant i en aquell lloc. A partir d’aquesta idea,
l’impacte que pugui originar dependrà de l’espectador i la seva predisposició a
entrar i formar part de l’univers creat.

Deixant de banda l’espai sonor i lumínic en el qual
t’endinsaves, una de les coses que em van descol·locar més de El bosque fou el contrast que es creava
entre el material de bosc repartit per tot l’espai i el terra de rajoles, entre
allò més natural i allò artificial de què sempre estem envoltats. Aquesta
dicotomia també es podia observar a la sala on es projectaven plans fixos de
paisatges verds on hi apareixien quatre joves urbanites. No sé si era la seva
intenció, però vaig trobar molt bonic poder observar en una mateixa
instal·lació aquestes dues realitats. D’una banda, la natura que representa
allà d’on provenim; i, d’altra banda, la ciutat que hem construït de manera
totalment antinatural. La part curiosa d’aquesta transició és justament tot
allò més animal que ens hem deixat pel camí.

Tal i com he dit al començament, aquesta peça resumeix prou bé
la filosofia del festival. Tant una cosa com l’altra transcendeixen i generen
espais de reflexió, creació i evolució. Crec que la paraula clau per a
sintetitzar-ho seria la d’impacte, ja
que de ben segur que després d’haver passat pel festival no romandràs
indiferent. 

Jan Cabarrocas