Crítica sobre “Èdip” del Salvi Martí

La veritat i el destí són els dos temes que recorren l’obra des de principi
a fi. I és que qui no ha reflexionat mai sobre el poder del destí i en la cerca
de la veritat? Dos conceptes clàssics que apareixen amb gran vigència en
l’actualitat. Aquests temes universals, com a tals, no moren mai i, per tant,
ens permeten a dia d’avui qüestionar-nos des d’una perspectiva diferent a temps
anteriors.

Així se’ns presenta Èdip, de
Sòfocles, la tragèdia grega que encarna Julio Manrique a mans d’Oriol Broggi amb
una versió de Jeroni Rubió, en què des del primer instant aconsegueixen mostrar
a l’espectador un heroi tràgic molt proper i humà. La tragèdia evoca a un
paisatge llunyà i solemne en què, amb una escenografia mínima i despullada que
resol amb tres canyissos i una rampa com a únics elements sobre l’escenari, el
director ha buscat l’equilibri entre senzillesa i divinitat. El repartiment (Carles
Martínez, Marc Rius, Mercè Pons, Ramon Vila, Miquel Gelabert i Clara de Ramon),
amb una dicció excel·lent, se cenyeix a la contenció de la paraula, nua, que en
boca de les actrius i actors transmeten a la perfecció una atmosfera sòbria. El
vestuari va de la mà: clàssic i cru, exceptuant al propi Èdip que, seguint el mateix
llenguatge ombrívol, porta un vestit és contemporani, en un intent d’actualitzar
l’obra.

El títol de l’obra, Èdip,
adaptació d’Èdip rei, és una mostra
de la voluntat d’ensenyar al públic el rei de Tebas com un ser humà que busca
la seva pròpia identitat i vol saber qui és en realitat. Tot comença amb la
figura d’un rei capaç de respondre i gestionar les necessitats d’un poble, que
a través d’un viatge vital acaba en la misèria més profunda. Un viatge que
continua vigent en la societat actual.

En aquesta versió del clàssic grec, s’ha deixat en segon terme el
desafiament emocional que representa la relació del rei de Tebas amb la seva
esposa i mare Iocasta, que faria referència al complex d’Èdip de Freud, per
centrar-se en la lluita de l’ésser humà contra la seva pròpia naturalesa. Allò
essencial és l’angoixa existencial d’un home que s’esfondra al descobrir que en
realitat és un monstre. Incapaç de suportar la veritat, s’arranca els ulls per
no veure-la. Segons paraules de Broggi “Èdip
es va treure els ulls i el món sencer va quedar a les fosques.”

Èdip se centra més en la paraula que en l’acció
i, fins i tot, en alguna ocasió els actors reciten més que interpreten. Per
mantenir la intriga en l’espectador a mode de thriller durant les gairebé dues hores que dura la funció, se’ns
ofereix la informació amb comptagotes, fet que provoca un ritme lent i pausat
que dilata en excés l’obra clàssica. 

Salvi Martí