Crítica sobre “Cold Blood” de l’Eva Campos

Fets i moviments
figuratius en un món abstracte, figures i paisatges abstractes creats gràcies a
un món figuratiu… Tot dins d’un espai escènic limitat al mateix temps que en un
espai virtual cinematogràfic i infinit. Quines contradiccions (aparents) tan emocionants!

Ens trobem davant
de “Cold Blood”, una peça híbrida resultant de la sinèrgia entre la posada
escènica i la retransmissió en directe, però no televisiva sinó
cinematogràfica! Un munt de disciplines juntes que es barregen en una sola peça
difícil d’etiquetar però que no deixa indiferent al públic i que enganxa des
del primer moment.

No és la primera
vegada que la coreògrafa Michèle Anne de Mey i el director de cinema Jaco Van
Dormael, dos grans referents a la cultura belga, treballen junts. Aquesta
vegada han anat més lluny en les seves trajectòries, creant una cinedansa en
directe i on es pot gaudir al mateix temps del making-of.

Malauradament, amb
tot el potencial i la gran trajectòria de Michèle Anne de Mey, la coreografia
de les mans protagonistes de vegades voreja la senzillesa, emperò amb una
dolçor i agilitat lligada a tot el cos dels ballarins intèrprets i adequada pel
ritme de tot l’espectacle.

Al contrari, la
part audiovisual dissenyada per Jaco Van Dormael és una mostra de mestria de realització
i coordinació: un set que mostra sense por els secrets de la màgia però que
sorprèn per igual. L’exquisidesa de la fotografia (cinematogràficament parlant)
està totalment curada amb contrastos i ombres ben calculades, de fet bastant
obscuricistes. Els enquadraments i els moviments de càmera són part de la
coreografia i tenen la mateixa elasticitat que les mans ballant. I tot això,
busca sobretot la bellesa de la imatge i sempre juga entre els moments
abstractes i els figuratius. L’espectador és convidat a completar amb la
imaginació el món que els creadors proposen així com a identificar la immensa
quantitat de referències de pel·lícules que han passat a la història.

Tot i que el relat
és molt simple, està ben guionitzat, una mica recordant a l’estructura de la
pel·lícula “Relatos Salvajes” de Damián Szifron​. Set vides diferents, set
situacions diferents, set móns diferents. S’agraeix que la narració es
tradueixi segons el país. I malgrat que la veu en català és una mica monòtona,
el seu to greu encaixa amb l’humor negre que dinamitza la història i fa que
l’experiència es torni curta.

Eva Campos Suárez
@platartistic  |  Blog
personal