Crítica sobre “Cold Blood” de la Desirée Oñate

Cold Blood.
28 i 29 de setembre. Teatre Principal de Terrassa. Festival TNT (Terrassa New
Trends). La
proposta de cinema en directe i microdansa que més bocabadat va deixar el
públic. Lluny de ser una obra convencional, els artistes belgues Michèle Anne
de Mey i Jaco Van Dormael, junt amb el col·lectiu Kiss & Cry, van convidar l’espectador a endinsar-se, sense cap
tipus de resistència, en un microcosmos màgic on el protagonista som nosaltres
mateixos.

Moviments
de càmera, maquetes, fum, aigua, llum, música i dits són els que permeten als
artistes crear aquest microcosmos. A més, una veu en off ens va fonent amb allò que ens narra. A l’escenari, director i
actors – majoritàriament mans i dits – col·loquen les maquetes, els efectes
especials i ho graven. Sobre seu, a la pantalla que parteix l’escenari en dos,
es veu el resultat: efectes visuals que mai pensaríem possibles de crear d’una
manera tan veraç. I en directe.

El
protagonista és l’espectador, que des de l’inici ja està immers en el relat.
Viurà set vides, i en totes elles, sempre representat per uns dits, patirà
morts de tot tipus. La mort és el principal tema de Cold  Blood, que aconsegueix
commoure i no sempre cap a la tristesa. Els creadors són capaços, al mateix
temps, de fer-nos riure al voltant d’un tema que sempre ens resulta dur de
pair. De fet, el narrador ens assegura que viurem aquestes set morts sense
preocupació i sense dolor.

La
veu en off, acompanyada de les
imatges i la música, dibuixen un univers màgic i poètic, un dels elements que
més convida a quedar-s’hi atrapat. Alguns dels universos que es creen a la
filmació són vídeos abstractes que porten a l’espectador a deixar-se endur per
les sensacions: des d’una dona que levita davant una finestra, fins a un
calidoscopi on veiem passar formes i figures al ritme de la música. Ara bé, a Cold Blood també es creen mons del tot
versemblants: una casa arrencada pel vent, un bosc, un cel estrellat,
l’envolar-se d’un coet… La possibilitat de submergir-se és tal, que fins i
tot passem a ser el públic que veiem a l’obra: el Teatre Principal de Terrassa
és durant uns instants el mateix teatre que apareix a la trama. 

Desirée Oñate
@desireedesid_3