Crítica de Labranza Kids de la Laura Pujol

Colectivo
Lamajara ens presentava el passat dissabte 21 d’abril Labranza Kids. En una plaça plena de gent, sol i bon ambient –
característiques del que Sismògraf crea a la capital garrotxina – apareix un
grup de nens com a protagonistes. Eren nens. I nenes. I eren presències. Eren
moviment. Fugien totalment del possible preconcepte que un pot tenir sobre el
que un grup de mainada entre vuit i dotze anys pot fer quan són observats en una
proposta escènica.

El
seu cos i un pal. El seu cos i el terra. El seu cos i l’espai. Era dansa. El
que el col·lectiu, que no companyia, Lamajara aconsegueix amb aquest projecte
“on tour” és llibertat corporal. A través dels moviments de treballar la terra:
cavar, llaurar, sembrar, fangar o recol·lectar se n’extreu la dansa. Una dansa
sense artificis ni filigranes. Una dansa que no ha estat ensenyada per mimesi
sinó a través de sentir els propis cossos. I és per això que cada nen tenia el
seu propi moviment, un moviment “inspirat en” i no “imitat de”. Caminaven,
corrien, descansaven, usaven un pal com a eina. Com si un quadre de
Jean-François Millet prengués vida, molta vida. Lamajara, amb aquests nens, ha
creat un treball honest i transparent. Un joc. I una música, ja que aquesta
també s’inspira en els mencionats moviments i en els materials de les eines emprades al
camp.

És
d’aquells espectacles que ressonen més enllà de la pròpia funció, cada un
d’aquells nens d’Olot s’emporta un bagatge i coneixement de noves capacitats
que mai ningú altre els havia despertat. És quan la dansa traspassa el llindar
de ser tan sols una art cultural i també se suma a allò social.

Veure
aquell grup de nens i nenes ballant una coreografia amb llibertat de moviment –
sí, coreografia i llibertat de moviment no són antònims – va ser esperançador.
La dansa és viva, la dansa transforma, la dansa rega les noves generacions,
rega les noves llavors.

Laura Pujol