Crítica de La mesura del detall de la Francesca Trevisan

En el seu solo
anomenat La mesura del detall, el ballarí Magí Serra ens fa entrar en un
món de geometria i matemàtiques, ciència i càlculs, que aparentment governen
les nostres vides. Cada moviment que fem, cada decisió que prenem ha d’encaixar
en un esquema, segons les normes. Pensem que ha de ser així i per això
construïm. Construïm estructures físiques i mentals, intentant ser precisos,
intentant estar en equilibri, intentant que tot tingui un lloc i una raó
d’existir que es pugui explicar amb racionalitat. L’artista crea un espai tot
seu, el mesura amb els passos, a vegades amb precaució, a vegades amb frenesí.

En Magí mou els fils
i, entre els fils, mou el seu cos. Amb bastons, cordes, pedres i blocs de
fusta, crea una estructura que té l’espectador embadalit i en una tensió
constant. El resultat és un laberint suspès i fràgil, on els moviments del
ballarí són improvisats però nets i precisos. Explora aire i terra, juga amb
totes les parts del cos, amb un sentit inventiu d’acrobàcies hipnòtiques.
L’estructura a vegades vacil·la, però en general aguanta. El ritme de la música
accelera, en un crescendo que culmina amb una caiguda sobtada dels pals que
sostenen l’estructura. Col·lapse. S’apaga
la llum.

Quina és la raó dels
esforços fets? Com es pot tornar a construir? Les fórmules d’abans seran
suficients? Després de la ruptura, el cos i la ment queden destrossats,
intenten lligar caps. Però la matèria el domina, queda atrapat en una corda que
es converteix en un fil elèctric. Els llums es fan intermitents, inestables. A
més a més, sembla que la matèria es burli d’ell, quan els seus moviments
relacionats amb els objectes generen sons gairebé ridículs. El material és el
mateix, la precisió és la mateixa, però el cos no arriba a retrobar la mateixa
connexió.

Una veu externa
(potser el mateix artista?) comenta l’evolució de la peça, mantenint un fil
comú en les parts, que entre si són molt diferents i amb una continuïtat
trencada entre l’una i l’altra. Allò que continua és la reflexió, així com
l’exploració exterior i interior. La recerca de l’equilibri potser no s’acaba
mai, però a cada caiguda es pot tornar a començar, des de les coses més
bàsiques, des dels detalls.

Francesca Trevisan