Com un anell (estel·lar) al dit

El Sismògraf ha
arribat per quedar-se. En la cinquena edició del festival estratègic
de dansa, l’equip de Tena Busquets arrela en les complicitats més
joves. Donar oportunitats als ballarins per a expressar-se i
consolidar un mercat arreu de Catalunya. Olot potencia la seva
personalitat en la programació. Per això, ubica les coreografies en
els llocs més insòlits de la ciutat. Si es necessari, en un volcà.
Aquesta especificitat (és l’únic municipi de Catalunya amb un
volcà apagat al seu terme municipal) el fa exclusiu, però alhora és
un exemple molt fèrtil. Perquè la voluntat del Sismògraf és que
cada municipi trobi la dansa que millor s’adapti a l’espai
personalíssim de cada Ajuntament. La dansa és prou dúctil per saber relacionar-s’hi,
a diferència de les dificultats tècniques del circ o el discurs
sovint unidireccional del teatre. De saber escoltar l’espai i el
públic en fan una demostració Claire Ducreux i Toni Mira en la seva
estrena Avec le temps… aquest dissabte.

El Pla d’Impuls de
la Dansa és el que està donant millors resultats al departament de
Cultura, probablement perquè els diferents programes els incentiven
les mateixes entitats del sector. La comunió és total. I el
festival d’Olot (que es preveu del 25 al 28 d’abril) n’és un
dels seus bucs insígnia. Amb una programació ben trenada, que
permet encadenar pràcticament totes les funcions, dóna temps al
repòs i a les reunions del sector estratègiques, imprescindibles
per a garantir gira i coproduccions. Es calcula que el 54% de les
programacions de dansa al territori del 2019 es van engegar al
Sismògraf. Segons dades del 2016, el Sismògraf havia suposat el 31%
de les vendes de l’any anterior. El creixement és innegable.

Ja en les primeres
edicions, es va veure que era un festival en creixement. Avui, el 22%
dels programadors són internacionals (per reforçar la via de
l’exportació cultural). El 2016, el 41% dels professionals
s’estrenaven al Sismògraf i, d’aquests, el 88’5% calculava que
repetiria l’any següent. Els indicadors de quantitat són bons.
També les idees per treure l’estigma de raresa de la dansa. Perquè
el Sismògraf ha volgut que la connexió amb l’espectador sigui
quasi immediata. Sigui en accions de carrer, o de sala. Un exemple és
la coreografia de la compagnie Dyptik D-constructrion, que
munten una bastida enmig del públic. Separant un sector del
públic de l’altra, provocadorament.

Enguany, el focus és
pels creadors nascuts els anys 90. Les propostes del l’itinerari
amb bicicleta de dissabte al matí (Meeting point, Pinkfish
o Jinx103) són
tres exemples de la dansa més jove. Uns ballarins i coreògrafs que atenen la indispensable mirada del públic. Es repetiran accions de
dansa comunitària (La bugada amb la gent de La buena
Compañía), les actuacions de hip hop el dissabte a la tarda
(Sismoshop) o el mirall que passeja perquè la gent balli com li
sembli (com una mena de piano ambulant del concurs Maria Canals). Si
el plantejament local és universal, l’excentricitat puntual, ben
viscuda, és terra fèrtil per a compartir la creació amb els
ciutadans espontanis. Enguany, que s’ha trobat la manera de
retratar un forat negre a l’espai, el Sismògraf es presenta com
aquell anell que queda perfectament acoblat a un dit, i que es mou,
entre el joc intuïtiu i el relat sensorial. Puja a Olot i balla.

Jordi Bordes