Cintes de vídeo, empremtes i records

Visita a l’assaig del dimarts 6 de setembre de 2016.

M’han citat a les quatre de la tarda al Mercat. Arribo justa i passo per davant la taquilla com una bala. Em crida una noia, no ens coneixem, però ha deduït qui era jo ipso facto. És l’Anabel Labrador, la productora executiva de l’obra, m’acompanya a la Sala Pina Bausch on assagen. Entrant a mà dreta hi ha una taula llarga amb tot d’ordinadors portàtils desplegats. Darrere hi ha uns taulells amb tot de notes i fotografies. Sembla el taulell d’una investigació policial: tot està metòdicament ordenat i alineat, des del post-its als figurins del vestuari. Es respira un ambient de concentració, però alhora relaxat. Tots estan asseguts davant del seu portàtil corresponent, menys en Ferran i en Trevor que volten pel mig de la sala provant uns desplaçaments. L’Anabel em porta una cadira i m’assec al costat de l’Albert Tola, el dramaturg, quan al cap d’un minut ve en Ferran Carvajal, el director, i em saluda. Estar en aquell moment a l’assaig és veure la materialització del projecte que en Ferran, m’havia explicat per telèfon. 

Una conversa per telèfon amb en Ferran Carvajal … tres mesos abans.

“És un projecte que va nèixer fa més de dos anys”, em va dir en Ferran. En Trevor Carlson va ser el director executiu de la companyia de Merce Cunnigham durant quinze anys. La relació professional va derivar a una més personal, en la que en Trevor va cuidar al mític coreògraf com un amic, i fins i tot com un fill, durant els seus últims anys de vida. Aquesta època va deixar un pou d’anècdotes i una gran empremta en la vida d’en Trevor. “La gent li deia que escrivís un llibre, però ell diu que mai s’ha sentit escriptor. Jo li vaig dir: deixa que reculli aquestes memòries, et faré una sèrie d’entrevistes i ja veurem què fem amb aquest material.”

Quina era la millor manera de presentar el que havien extret de les entrevistes? “El format més clar era el documental”, em va dir Ferran, perquè els últims anys en Cunnigham no s’havia separat d’una videocàmera que en Trevor li havia reglat. El que va donar peu a aquest regal va ser un personatge d’American Beauty (1999): “en Merce es va quedar molt impatactat amb el noi de la vídeocamera que ho filmava tot, el que grava el vol d’una una bossa de plàstic”. Durant una colla d’anys en Merce no va parar de filmar des de la seva cadira de rodes (part d’aquest material es mostrarà al públic per primera vegada). Ara Thorus Arts, la productora que dirigeixen en Trevor i en Ferran, té els drets per fer servir aquest material. Un documental semblava el format més obvi, però al sospesar la seva trajectòria en Ferran es va preguntar “si a nivell escènic es podia fer alguna cosa. Llavors va ser quan vaig convidar a l’Albert Tola que m’ajudés amb els textos i donar forma als relats. Llavors va ser quan vam introduir l’escriptura automàtica i escriure els somnis d’en Trevor, a partir d’aquí van començar a aparèixer altres dimensions textuals.”

En Trevor Carlson va descartar escriure un llibre, però en canvi trepitjarà un escenari. S’ha passat bona part de la seva carrera professional movent projectes des d’una oficina o des del backstage. Tot i que va estudiar dansa a la Julliard School de Nova York,  durant els estudis se’n va adonar que no tenia vocació per ser ballarí, però volia continuar en el sector com a gestor. Es va graduar com a ballarí i la seva carrera com a productor executiu i gestor ha estat molt fructífera. Un dels projectes que em va explicar en Ferran amb molt d’entusiasme per telèfon va ser el “Legacy Plan”, en el que es contemplava des del tancament de la companyia del coreògraf amb un gira final de dos anys a la cura del seu llegat d’una manera sostenible. 

En Ferran i en Trevor es van conèixer el 2007 al Festival Internacional de Melbourne, a Austràlia. Després d’aquest encontre en Ferran va viure a Nova York per estar amb en Trevor, on va conèixer la companyia llegendària des de dins. “Al tenir la oportunitat de seguir-los vaig poder entendre les mecàniques, el treball sobre l’atzar. Els seus ballarins eren unes màquines, en el millor sentit, com sabien ballar senses música i anar milimetrats. Això em va ampliar molt la meva visió sobre els processos de treball”. Més enllà de l’enriquiment artístic que va representar per en Ferran, la relació d’en Trevor amb Cunnigham també li va resultar soprenent: “al principi veia que aquella relació anava molt més enllà de la feina. En Trevor sentia una responsabilitat d’estar present per en Merce. Li organitzava l’assitència de les infermeres, i si a més trobava nous reptes pel Merce, això d’alguna manera feia que continués en actiu.” 

“Aquest projecte va començar d’una manera molt personal pel que ha significat conèixer el Trevor i com s’ha desenvolupat la nostra relació”, em va remarcar en Ferran. Calia païr tota la informació i les diferències culturals: ara ja fa quatre anys que en Trevor viu a Barcelona. El projecte íntim ha madurat pel seu propi pes, i a més les possibilitats narratives que han descobert en el procés els han portat a compondre un projecte crossmedia. De moment, ens centrem en la proposta escènica: Not a moment too soon.

…

En Trevor és enmig de la sala, repassa el text a mitja veu, s’atura i el repassa mentalment, i tot seguit demana si podria canviar l’ordre de la frase: li va millor per integrar-la. S’acaba l’assaig i l’Anabel i la resta de l’equip pleguen. Sortim de la sala i ens assaiem a una taula del primer pis, amb en Ferran i l’Albert comencem a conversar sobre el procés creatiu. 

…

Del 14 al 16 d’octubre a la sala MAC del Mercat de les Flors.

Fotografies: